MEMÒRIA DE LA

INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA

A L'ESGLÉSIA DE LA

NATIVITAT DE SANTA MARIA

DEL CASTELL DE PAÜLS (BAIX EBRE)

DEL 22 AL 24 DE DESEMBRE

DEL 1988

Realitzada per resolució del

Director General del Patrimoni Cultural

de 22 de novembre de 1988

 ÍNDEX

 1.-Situació geogràfica

2.-Context històric

3.-Motivacions i plantejament de la intervenció

4.-Metodologia utilitzada

5.-Seqüència estratigràfica

6.-Materials

7.-Descripció i anàlisi arqueològica de l'edifici

8.-Interpretació i conclusions

ANNEX I: Inventari

ANNEX II: Plantes de les unitats estratigràfiques

ANNEX III: Fitxes de les unitats estratigràfiques

ANNEX IV: Epigrafia

ANNEX V: Relació cronològica dels pergamins de l'arxiu

municipal de Tortosa referents a "Pahuls"

L'actuació arqueològica que motiva aquesta memòria se centrà en l'únic edifici conservat del castell de Paüls, al Baix Ebre, en un punt que té com a coordenades UTM 31TBF8110336, a 378 metres sobre el nivell del mar.

El poble de Paüls es troba a l'extrem nord-occidental del Baix Ebre, entre les estribacions dels Ports de Tortosa o de Beseit, a la capçalera del barranc de les Fonts, afluent de l'Ebre. S'esglaona al vessant del turó del castell, situat entre aquest barranc i el de la Fonteta, amb el punt més alt a 405 metres d'alçada, al centre d'un amfiteatre de muntanyes que superen, en alguns casos, els 1000 metres. La seva latitud és de 40º 56' N i la seva longitut de 0º 24' E.

Les cases del poble són construïdes sobre un pendent molt fort, cosa que fa que sovint comuniquin amb carrers situats al nivell de dos pisos diferents, constituint un conjunt harmònic i fortíssimament inclinat. Al cim del turó hi ha les restes malmeses del castell, fins a les què arriben les cases. Aparentment, del castell tan sols en queda part de la muralla perimetral i un edifici, l'església dedicada a la Nativitat de Santa Maria, on tingué lloc la nostra intervenció.

La situació del castell de Paüls és molt estratègica, atès que domina àmpliament el poble i el seu terme, i és a prop de l'estretament de la vall de l'Ebre que es produeix a Xerta. Els vuit quilòmetres que el separen d'aquesta població són suficients per deixar-lo al marge d'exèrcits que seguissin el riu, sense deixar de controlar-ne els moviments. D'altra banda, la seva posició li permet també el control dels camins cap a la Terra Alta.

El terme té una extensió de 43,83 km² i se'n cultiva poc més d'un 20%, mentre que la resta és garriga (1956 ha), pasturatges (866 ha) i bosc (306 ha). A la garriga hi domina la coscolla, amb espígol, timó i botja, mentre que el bosc és de pins, aurons, roures, teixos, aladerns i arboçar. A les parts altes del terme es troben clapes de pi negre i de boix, i al fons dels barrancs hi ha xops, freixes, esbarzers i jonqueres. Els boscos són importants per la quantitat de bolets i herbes medicinals que s'hi troben, així com per l'explotació de l'auró, la fusta del qual arribà a ser exportada a Venècia. Al segle passat era abundant la cacera i la pesca.

Actualment hi ha 1142 ha conreades, de les quals 708 es dediquen des de temps immemorials a l'olivera, i la resta es reparteixen entre ametllers, vinya, garrofers, cereals i regadiu d'hortalisses.

La ramaderia de cabres i ovelles ha minvat molt i el 1988 tan sols en queden vuit ramats, mentre que s'han construit diverses granges de pollastres, i una de porcs. Hi ha pedreres de calç i de guix, i una mina de plom que fou abandonada després del 1843. La indústria casolana tradicional era la de confecció de cabassos, que ha estat substituïda per la de jerseis.

La població del municipi, el 1981, era de 731 habitants, dos-cents menys que al 1960 i gairebé la meitat que al 1900, cosa que ens fa palesa una forta recessió demogràfica.

La història de Paüls encara està per fer. Els orígens d'aquest poble són incerts i creiem que aquesta memòria pot fer-hi una petita aportació. Els filòlegs Montoliu i Alcover Moll afirmen que el topònim prové de la paraula llatina paludes (estanys, llacunes), per la qual cosa és possible afirmar un origen anterior a la conquesta àrab. Emili Morera esmenta una troballa de monedes visigòtiques i atribueix a aquest període la fundació del poble.

Els documents conservats sobre Paüls i el seu castell són nombrosos, tant a l'Arxiu Municipal de Tortosa com a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Malauradament, no em pogut consultar-los directament i ens hem limitat a buidar les fitxes que hi fan referència a ambdós arxius. En canvi, manca documentació sobre l'església i la parròquia, fins al punt que la carpeta corresponent de l'Arxiu diocesà és buida. Tan sols podem referir-nos a la petita monografia sobre la parròquia escrita per mossèn Antoni Bordàs.

Enric Bayerri afirma que poc després de la conquesta catalana de Tortosa, l'any 1148, el comte Ramon Berenguer IV donà el lloc de Paüls a Roger Despuig, però no afirma la font d'on va treure aquesta informació, que sembla dubtosa. El 26 de juliol del 1168, el rei Alfons I, el senescal Guillem Ramon de Montcada, Ramon de Montcada i Pere de Subirats estengueren una carta de donació del castell de Paüls, els seus termes i pertinences, a favor de Guerau de Riu, Pere de Santmartí i Ramon de Queralt, per tal que poblessin el lloc segons els furs de Saragossa. Pere de Subirats retenia una parellada de terra i la tercera part dels drets del castell.

El 1205, Pere el Catòlic traspassà la senyoria que hi tenia a Drogo de Verdeyo, excepte la fidelitat a la seva persona i els drets reconeguts a Tortosa en la carta de poblament. El 1211, Drogo rebé del bisbe de Tortosa el terç dels delmes del terme de Paüls, però a partir del 1228 és manifesta la senyoria sobre el poble de la família Despuig. Aquests Despuig van atorgar una carta de poblament que fou confirmada per Joan Despuig el 1293. Els Despuig hi van continuar vinculats com a barons fins al segle XVII.

La documentació corresponent a les darreries del segle XIII i al segle XIV és particularment abundant, atès que s'hi produeixen constants conflictes de competències i de jurisdiccions entre el senyor de Paüls i la ciutat de Tortosa. El 1290, el senyor de Paüls impedeix als paers i al veguer de Tortosa la persecució d'uns lladres que havien entrat al terme. Davant les protestes, sembla que el senyor de Paüls lliurà els lladres, però s'interposà un plet sobre el terme i la jurisdicció que fou resolt per una sentència de Jaume II el 1303. El 1305 es divideix el bosc de Paüls en tres parts per a Tortosa i una per a Paüls. A l'agost del 1321 la ciutat de Tortosa protestarà al senyor de Paüls sobre uns homes presos. Al mes següent, els paers demanen comparèixer davant el rei perquè Bernat Despuig, senyor de Paüls, els acusa de haver obert un procés contra Domingo Piquer, que havia desflorat a dues noies de Paüls forçant les seves cases. El 1338 es féu una altra protestació entre Tortosa i Paüls sobre jurisdicció i el 1366 s'aconseguí la delimitació dels termes amb Alfara de Carles.

L'origen de la parròquia de Paüls s'ha de remuntar a la conquesta, si bé no en tenim documentació directa. Això no obstant, sabem que l'11 de setembre de 1321 se'n segregà la parròquia de Xerta, a instància de Bernat Despuig, senyor del castell de Paüls.

El 1367 Tortosa fa obres d'ampliació de la muralla i exigeix l'ajut dels pobles del seu territori, cosa que motivarà una sentència arbitral sobre la participació dels homes de Paüls. El 1372, una altra sentència arbitral delimità el terme de Tortosa amb Paüls i d'altres pobles.

El 1383, Pere el Cerimoniós vengué el domini directe i altres drets de Carles i de Paüls a un mercader de Saragossa, Joan Sancho, per 12.100 sous.

Els fogatges més antics registren, des del 1380, entre 33 i 34 focs. El 1718 tenia 227 habitants i el 1830, 497. El 1834, durant la primera guerra carlina, un escamot de 300 carlins es féu fort al castell, que fou conquerit pel coronel liberal Santa Cruz. Probablement en aquest moment fou destruïda la major part de l'edifici. El 1836 el poble fou saquejat i incendiat pels liberals i es van perdre els arxius.

Després d'aquest episodi la població seguí un ritme ascendent fins al tombant de segle, quan assolí els 1241 habitants i van arribar a funcionar catorze almàsseres, un molí de farina i una fàbrica de maons.

Des del 1920 el poble viu un greu declivi econòmic i demogràfic. A la darrera guerra civil el poble quedà a la línia de front durant la batalla de l'Ebre, i foren cremats els altars de l'església parroquial, que encara era la del castell.

L'any 1988, en el marc del conveni amb la Diputació de Tarragona sobre patrimoni històric i arqueològic, el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya emprengué les obres de restauració de l'església de la Nativitat de Santa Maria del castell de Paüls. Aquesta havia estat substituïda recentment, en la seva funció parroquial, per una de nova situada al pla, de manera que era el moment de restaurar-la.

Les obres van començar a finals d'any, amb una certa urgència per motius pressupostaris i sense haver realitzat cap tasca de documentació prèvia, ni històrica, ni arqueològica, ni planimètrica. La intervenció se centrava, bàsicament, en matar una figuera propera que hi infiltrava les arrels, reparar la coberta i eliminar la pintura i el guix que recobria les parets, els arcs i la volta de la nau de l'església.

Informats del cas per l'arquitecte territorial, senyor Alfons Llorca, se'ns demanà que hi fessim una intervenció arqueològica per tal de determinar si hi havia algun paviment enterrat anterior a l'actual que pogués ser recuperat i rehabilitat en el transcurs de les obres de restauració.

Potser hauria estat millor documentar arqueològicament el jaciment abans d'iniciar les obres però, un cop iniciades aquestes, vam rebre indicacions del coordinador territorial del Departament de Cultura de la Generalitat a Tortosa, senyor Ramon Miravall, d'endegar un sondeig destinat a aclarir el problema del paviment. Informat el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, el cap de la secció d'Inspecció Tècnica i Programació, senyor Ramon Ten, decidí que el sotassignant, llavors arqueòleg territorial de Tortosa, procedís a dirigir directament la intervenció. El dia 22 de novembre de 1988, el director general del Patrimoni cultural de la Generalitat de Catalunya dictà una resolució ordenant que el Servei d'Arqueologia hi fés excavacions arqueològiques d'urgència entre el 19 i el 23 de desembre.

La intervenció s'efectuà els dies 21, 22 i 23 de desembre del 1988, amb l'únic ajut del jove Antoni Gracià Moragrega, contractat per l'ajuntament. Consistí en l'excavació d'una cata de 200 x 161 cm, aprofitant un espai pavimentat amb ciment, corresponent a l'antic altar del Roser. La cata fou estratègicament situada prop d'una esquerda vertical del parament exterior de l'església, perquè semblava correspondre a una ampliació de l'edifici, extrem aquest que fou confirmat.

S'excavà fins a una profunditat d'uns 73 centímetres, quan es decidí abandonar davant la clara necessitat d'una intervenció en extensió que permetés conèixer el conjunt del subsòl de la nau, d'un interès indubtable atesa la presència de nivells clarament anteriors a l'ús de l'edifici com a església.

Quatre anys després de la intervenció ens fou facilitada la planimetria elaborada pel Servei del Patrimoni Arquitectònic. Aquesta s'ajusta als nostres amidaments, si bé, malauradament, no reflecteix les particularitats dels paraments, ni les dovelles de les portes, els carreus angulars o l'antiga espadanya integrada a la paret sota de l'actual.

Pàgines 7 i 8: Plantes i seccions de l'església de la Nativitat de Santa Maria de Paüls facilitades pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya.

El sondeig fou realitzat seguint el mètode estratigràfic Harris-Carandini, identificant com a unitat estratigràfica tant els estrats pròpiament dits com les estructures i les interfàcies de destrucció. S'enregistrà una descripció de cada unitat mitjançant una fitxa estàndard, que reflecteix les relacions entre elles. De cada unitat estratigràfica se'n documentà la superfície superior mitjançant diapositives, fotografies en blanc i negre i aixecament taquimètric. Aquest darrer es féu amb l'ajut d'un nivell d'obra marca Zeiss, propietat del Servei d'Arqueologia de la Generalitat.

Tan sols es van dibuixar seccions de detall, atès que les seccions generals són reconstruïbles a partir de les plantes acotades (vegeu annex), seguint eixos definits en funció dels resultats de l'excavació.

La planimetria ha estat reelaborada informàticament, així com les fitxes de les unitats estratigràfiques. A les plantes i a les seccions s'utilitzen cotes arbitràries, en centímetres, considerant com a punt 0 el centre del graó superior de l'escala de la porta ojival. Hauríem volgut donar l'alçada exacta d'aquest punt sobre el nivell del mar, però no vam disposàvem d'un teodolit per prendre

L'àrea excavada estava pavimentada amb ciment, a diferència de la resta de l'edifici, que presenta un enrajolat amb cairons de vint per vint centímetres, disposats en filades obliqües als murs i a l'eix de l'edifici. Segons els veïns del poble, l'indret encimentat indicava el lloc on havia estat l'altar barroc dedicat a la Mare de Déu del Roser, cremat durant la guerra civil. Comptant que la presència d'aquest altar devia haver segellat el subsòl durant bastant de temps, decidírem fer aquí el sondatge de prospecció i ajustar-nos a les mides de la clapa encimentada, que eren de 161 x 200 cm aproximadament.

Un cop senyalitzada l'àrea a excavar es procedí a aixecar el paviment de ciment (UE 101), sota el qual hi va aparèixer un farciment -que anomenàrem UE 102- fet per anivellar el buit deixat per l'altar (UE 103). Dins d'aquest farciment, hi aparegueren restes de paper de diari cremat, estelles de fusta, fragments de teixits i cendres, que són els darrers materials que restaven de l'incendi de l'altar barroc.

La base de l'altar destruït, feta amb morter de calç, pedra i un maó, constava de dues parts. D'una banda, una plataforma horintzontal bisellada a un metre de la paret, amb la qual s'unia per dues fileres de pedres (UE 105); de l'altra, un forat de grans dimensions, revestit de morter de calç, i destinat segurament a recollir restes d'aigua beneïda. Aquest forat havia estat farcit, per la UE 104, abans de la destrucció de l'altar, i s'eixamplava cap avall en forma troncocònica, mentre que a la base, situada quaranta-cinc centímetres per sota de la boca, tenia forma cilíndica. Al voltants del forat, en el moment de construir el seu revestiment de calç, es va fer un petit farciment de terra que anomenem UE 111.

En la banda més propera a la paret, sembla que l'altar reposava directament sobre les dues fileres de pedra i sobre un farciment de terra, la UE 106, d'uns vint centímetres de gruix. Mentre l'altar es va utilitzar, el terra de l'església havia estat pavimentat tres vegades amb morter de calç, abans de posar-hi les rajoles actuals, com vam poder observar en les seccions. Aquests paviments no van ser afectats per l'excavació i no van rebre numeració perquè quedaven fora del sondeig.

Sota la base de l'altar del Roser hi va aparèixer la base d'un altre altar o construcció anterior, de planta aproximadament quadrada, feta també amb morter de calç (UE 109). En un moment indeterminat fou alterada amb la construcció d'un gran forat de secció ovalada i més de trenta centímetres de fondària, folrat amb morter de calç que en sobrepujà el contorn (UE 108), deixant un espai rectangular rebaixat just al costat del forat, on s'hi devia encastar una fusta.

El forat oval podria haver estat la base d'una estaca feta amb un gran tronc d'arbre, potser amb la missió d'aguantar la cintra de l'arc de la coberta en el moment de la seva construcció. El farciment del forat (UE 107), era anterior a l'anivellament previ a la construcció de l'altar del Roser i no contenia materials.

Aquestes estructures de morter reposaven directament sobre un paviment de lloses de pedra escairades (UE 116), de dimensions irregulars, lligades tan sols amb terra. Aquest paviment funcionà aparentment fins al moment que fou eixamplada la nau de l'edifici, enderrocant un mur (UE 114) que aparegué, com era previst, just al costat de la cata corresponent als peus de l'església, i que era l'original de l'edifici, segons es pot deduir de l'estudi de la façana principal.

  Sembla evident que els materials procedents de l'enderroc d'aquest primer mur de tanca van ser utilitzats en l'eixamplament de l'edifici, així com algunes de les lloses del paviment, que es trobaven a faltar. De fet, si no es van arrencar les lloses que hem localitzat a l'excavació és perquè estaven cobertes per estructures de morter de calç que no van ser rebentades. L'arrasament produït en el moment d'eixamplar l'edifici ha estat anomenat UE 113.

Sota el paviment 116 i directament sota l'arrasament 113 en els llocs on aquest faltava, hi havia un farciment bastant potent, entre 10 i 22 centímetres (UE 117), que cobria un paviment anterior de guix (UE 118). Aquest paviment continuava sobre les parets com a revestiment, sense solució de continuïtat. Sembla correspondre a una etapa anterior a l'ús de l'edifici com a església, atès que presentava, en el sector de la cata, dues cavitats de planta circular corresponents, aparentment, a la base d'un gibrell de grans dimensions encastat a terra (UE 123) i a un forat de pal (UE 121) destinat a sostenir alguna estructura impossible de determinar sense una excavació en extensió. Bona part del gibrell que havia estat encastat en el forat més gran fou trobat, fragmentat, dins el farciment d'aquest (UE 122).

El darrer estrat assolit per la intervenció era un farciment de més de quaranta centímetres de potència, destinat sens dubte a anivellar el pendent de la base de l'edifici abans de construir-hi el paviment de guix. Arribats a aquest punt, decidírem abandonar el sondatge, atès que s'havia acabat el temps disponible per a l'excavació, que ens semblava necessària una actuació en extensió i que podíem respondre a la pregunta que havia motivat la intervenció.

En efecte, sota el paviment actual de l'església de la Nativitat de Santa Maria de Paüls hi ha, com a mínim, tres o quatre paviments de morter de calç, un paviment de lloses de pedra i un altre de guix, possiblement dels darrers moments de domini islàmic. Tot i així, cap d'aquests paviments és susceptible de ser recuperat per a tornar-lo a posar en ús: els de morter de calç van ser refets una i altra vegada a mesura que es malmetien, el de lloses de pedra fou expoliat en el moment d'eixamplar l'edifici i el de guix és sumament fràgil i erosionable. A més, els dos darrers paviments sinó tan sols comprengueren les dues terceres parts de la nau més properes a l'altar, que eren les dimensions de l'edifici original.

D'entre els materials trobats a l'excavació, que relacionem en l'inventari annex, en destacarem aquells que presenten característiques excepcionals i els que ens permeten aproximacions a la datació.

En el sondatge es van localitzar un total de 215 objectes, procedents tan sols de cinc unitats estratigràfiques fèrtils. A més, van ser recollides quatre mostres. La distribució d'aquestes troballes per unitats estratigràfiques és la següent:

D'entre els objectes trobats n'hem de remarcar l'aparició, als estrats 106 i 119, de fragments de ceràmica ibèrica, púnica-ebusitana i romana que ens permeten suposar la presència en aquest mateix punt d'un hàbitat pre-romà i romà, possiblement un poblat ibèric posteriorment romanitzat. Els materials van arribar al estrats esmentats en introduir terres per anivellar el sòl de l'edifici, terres que no podien venir de lluny considerant la situació del jaciment. Això concordaria amb els arguments filològics i amb la troballa de monedes visigòtiques esmentades en el capítol d'introducció històrica.

El motiu del cordó de la vida va ser molt utilitzat entre els segles X i XIII en altres tipus de ceràmica islàmica, com en gerretes pintades i esgrafiades, ataifors vidrats en verd i manganès i fins i tot tines estampillades. A falta de res millor, hem de considerar el nostre fragment com a emmarcat dins d'aquest àmbit cronològic, i atribuir-lo a una producció encara pendent d'estudi.

La ceràmica vidrada melada apareix a Balaguer en peces de cuina a les darreries del segle XI i, en tot cas, abans del 1105, de manera que la seva presència ens indica, en tot cas, una datació igual o posterior a aquesta data.

  De l'estrat 117 tan sols vàrem recuperar tres fragments -que coincidien- d'un plat gran de vora gairebé horitzontal acabada en un llavi de secció semicircular, amb vidrat melat intern, típic de la ceràmica domèstica catalana a partir del segle XV.

El farciment previ a la construcció de l'altar del Roser (UE 106) ens oferí diversos fragments de ceràmica i de vidre, força fragmentats, que podrien correspondre a una datació aproximada del segle XVII, corresponent a l'eixamplament de l'església i l'enderrocament del mur dels peus de la nau.

Sobre aquest estrat 106, però atribuït ja al farciment que constitueix la UE 102, hi havia una moneda de Carles III o Carles IV que podria correspondre a la construcció o a un moment de funcionament de l'altar del Roser, al segle XVIII.

L'església de la Nativitat de Santa Maria del castell de Paüls és l'únic edifici que resta dempeus d'aquest castell medieval. S'assenta sobre les restes d'altres edificis anteriors la funció dels quals, a jutjar pel resultat de les excavacions, era diferent de l'actual. És construïda dins el recinte murat del castell, a la seva part inferior, sobre un terreny amb un desnivell molt considerable, i manté, en els seus murs perimetrals, el gruix de les parets anteriors, d'uns cent vint centímetres.

L'edifici consta actualment d'una nau amb coberta ojival, de 6,80 x 17,85 metres, reforçada amb sis arcs torals. A la capçalera hi ha una fornícula excavada al mur, i a l'esquerra una porta que s'obre a la sagristia, una sala petita de planta rectangular i coberta amb volta d'aresta. La clau de la volta presenta una roseta senzilla. Creiem que aquesta sagristia reaprofita una antiga torre del castell, que també hauria pogut funcionar com a campanar abans de la construcció de la primera espadanya.

Als peus de la nau de l'església hi ha un cor de fusta senzill, molt degradat, al qual s'accedeix per una escala també de fusta situada en un angle. A l'altre racó, un petit pedestal i una fornícula encerclen la pica baptismal. Al damunt del cor, a la façana dels peus de la nau, hi ha un gran finestral rectangular que és l'única entrada de llum natural, tret de les portes i de dues finestres d'espitllera situades a la façana principal. La porta dels peus de l'església per dins és rectangular i per fora té un arc de mig punt, amb la data de 1691. La porta lateral, que dóna a la façana principal, és ojival amb guardapols, amb un arc molt lleugerament apuntat de deu dovelles. Al llindar hi ha gravada la data de 1496.

Fotografies de la façana principal i situació de les unitats estratigràfiques identificades.

La façana principal és, aparentment, la part més complexa de l'edifici i el seu aspecte extern permet copsar la seva llarga història. Si analitzem aquesta façana des d'una porta tapiada (UE 026) que hi ha al parament més modern (UE 020), cap a la capçalera de la nau, hi podem distingir les següents unitats estratigràfiques:

003 Arrasament del parament 001.

004 Arrasament del parament 002.

008 Arrasament del parament 006.

Alçat de la façana principal de l'edifici amb les unitats estratigràfiques descrites en el text.

Si organitzem en una matrix Harris les relacions entre les estructures descrites, podrem observar-hi la seva periodització. Per datar alguns moments clau hem utilitzat les indicacions cronològiques dels estrat excavats a l'interior, amb l'ajuda d'arguments estilístics. El resultat l'oferim a la dreta d'aquestes ratlles.

Tots els estrats excavats són posteriors al mur 114, de manera que la primera fase de construcció ha de ser anterior al segle XII, i no ens extranyaria que es pugués remuntar, com a mínim, al Baix Imperi romà.

L'emplaçament actual de l'església de la Nativitat de Santa Maria de Paüls ha estat ocupat des de temps antics, primer formant part d'un probable poblat ibèric que després, segons les troballes materials, ha estat habitat de forma probablement ininterrompuda durant l'època romana i medieval.

En aquest lloc, possiblement fortificat des dels inicis, l'església hi ocupa un punt estratègic, que és el de l'accés. Les restes arrasades d'un primer edifici, d'època islàmica o anterior, conformen la base de la façana principal de l'església. El mur dels voltants de la capçalera fou aixecat en dues ocasions, la primera de les quals utilitzava un característic opus spicatum, mentre que la segona es féu amb obra de pedra irregular i morter de calç. En aquest moment, probablement, es terraplenà l'interior de l'edifici per anivellar-ne el sòl, recobrint posteriorment les parets, el terra i, potser, el sostre amb una capa gruixuda de guix molt blanc. La cronologia del paviment és incerta, però no creiem que pugui ser posterior al segle XIII.

No podem saber si aquest paviment de guix, força singular, ha de ser considerat una adaptació dels mètodes constructius a la disponibilitat local d'aquest material, si es relaciona amb els usos de la regió en una determinada època, o si té una raó justificada per la funcionalitat de l'edifici. Tan sols podem afirmar que, mentre s'utilitzà, hi van practicar dos grans forats, un de destinat a plantar-hi una estaca d'una estructura de fusta i l'altre per encastar-hi un gran gibrell sense vidrar (NSMP-122-4 a 18).

Aquest gibrell encastat fa que considerem improbable un ús litúrgic cristià d'aquest espai. Això no obstant, som incapaços de diferenciar si es tractava d'una àrea d'emmagatzematge, d'un hàbitat o, fins i tot, d'una petita mesquita, on el gibrell podria ser utilitzat per als banys rituals preceptius. No podem oblidar que era un costum molt extès dedicar a una advocació de Santa Maria els edificis destinats a mesquites en el moment de reconvertir-los en esglésies. En aquest cas, ens caldria retreure la datació del paviment, així com la construcció de l'element 020 de la façana, a la primera meitat del segle XII, atès que sembla improbable que hi pogués haver culte islàmic dins del castell després de la conquesta de 1148.

Els 120 centímetres de gruix dels murs ens indiquen que des del principi es tractà d'una obra sòlida. Podem suposar que era un dels elements importants del recinte defensiu del castell de Paüls i tenim indicis que disposava de diversos pisos, amb una o més abertures rectangulars situades a bona alçada. En un moment que situem a la segona meitat del segle XII o a les primeries del XIII, s'obrí un forat en aquest mur per fer-hi dues finestres en espitllera, típicament romàniques, tapiant una finestra anterior.

En un moment indeterminat entre els segles XII i XV s'anivellà el sòl amb terra, molt escassa en material arqueològic, i s'hi construí un paviment fet amb lloses irregulars de pissarra, més o menys escairades. Sobre aquest paviment es féu una construcció, probablement de fusta, de base aproximadament quadrada reforçada amb morter de calç: una trona, un petit altar, una pica baptismal,...

Aquesta estructura fou destruïda posteriorment per encastar al terra una viga força gruixuda, que probablement es relacioni amb el sistema de sosteniment de la cintra destinada a construir els arcs torals ojivals. Si bé aquests arcs han estat descrits com a gòtics inicials, creiem que la seva construcció havia de ser contemporània de la porta de la façana principal.

En aquest mateix moment, el mur devia ser foradat per bastir-hi la porta ojival, que llueix la data de 1496 gravada a la llinda. A manca de cap altre document ni indici cronològic fiable, sembla probable que tant la coberta interior com la porta corresponguin a les darreries del segle XV, cosa que no contradiu el registre arqueològic de la cata 1. L'aprofitament dels murs anteriors hauria implicat tapiar les finestres romàniques i deixar grans cossos massissos al damunt de la volta, tal i com s'observa en les seccions.

De tota manera, la data inscrita no és pas segura, ja que no concorda amb la datació estilística, que és la que ha portat a l'afimació de gòtic primerenc. Les cobertes en volta de canó apuntada reforçada amb arcs torals es consideren pròpies del segle XIII. Les trobem a la nau principal de l'església major de Poblet, a la nau lateral del primer terç del segle XIII de Santa Maria d'Agramunt, a l'església de Sant Joan el Vell de Perpinyà (mitjan s. XIII), a Sant Martí de Lleida (primer terç del s. XIII), a la Parroquial de Vinaixa (1301-1318) i a sant Joan de l'Hospital de València (2n terç del s.XIII-inicis s.XIV).

D'altra banda, les portes amb guardapols són considerades de tradició romànica, si bé són molt més abundants al País Valencià que al Principat. En terres valencianes n'hi ha al pati del castell de Peníscola (s. XIII-XIV), parroquial de Peníscola, parroquial de Catí (s. XIII), ermita de Sant Pau d'Albocàsser (s. XV), església del Salvador de Sagunti a l'església de Sant Joan de l'Hospital de València (1238-1261). Al Principat se'n coneixen al Palau de la Paeria de Lleida (a partir del s. XIII), a l'església de Sant Cugat del Racó de Navàs (s. XI) i a la de Sant Martí de Surroca a Ogassa (1104). Però totes aquestes portes són de mig punt, excepte la del castell de Peníscola, que no és tan apuntada com la de Paüls. Això fa particularment singular i única aquesta porta i pot considerar-se, fins i tot, la possibilitat que reaprofiti elements d'una porta anterior amb arc de mig punt.

Sense descartar totalment una datació del segle XIII, les particularitats de la porta i de la volta i la senzillesa de les solucions constructives, semblen indicar una datació posterior, en tot cas anterior o igual a la data del llindar. Els models aplicats a l'església tan sols els trobem junts a sant Joan de l'Hospital de València -tret de l'ús de l'arc apuntat a la porta- cosa que ens confirma la hipòtesi que totes dues obres es van programar conjuntament i en una data pro-bablement poste-rior a la dels altres edificis similars.

A les dar-reries de segle XVII sembla que s'eixampla l'es-glésia amb dues noves tramades, afegides als seus peus, arrasant l'antic mur de tanca i retallant lleugerament els paraments laterals. Es construeixen dos nous arcs, tot imitant fidelment els anteriors, i s'aprofiten els materials de l'enderroc i bona part de les lloses del paviment per aixecar la nova obra, que inclou un finestral rectangular i una porta amb arc de mig punt i datació inscrita (1691).

L'eixamplament sembla tenir relació amb el creixement demogràfic del poble. Així, passem dels 33 o 34 focs constants de l'edat mitjana i moderna, als 227 habitants del 1718. Abans de l'ampliació l'església feia 12,35 metres de llarg i tenia una superfície de 83,98 metres quadrats, que equivalien a 2,5 metres quadrats per foc. A les darreries del XVII, l'església havia crescut en 37,4 metres quadrats, de manera que, amb l'increment de població, en tocava mig per habitant. Encara que no hem descomptat l'espai destinat a la circulació i l'oficiant, sembla que es manté una certa proporció entre ambdós creixements.

Com que l'església era l'única sala pública de capacitat suficient per hostatjar el poble, és lògic que el moment de l'eixamplament coincideixi exactament amb el primer creixement demogràfic important.

És molt possible que l'espadanya fos arrasada i sobreelevada en aquest mateix moment, si no s'havia fet abans, en el moment de construir la volta.

Després d'aquest eixamplament, l'església degué ser embellida amb un o més altars, si bé el diccionari Madoz diu que n'hi havia un de sol. Probablement, patí pocs danys quan s'hi fortificaren els carlins al segle XIX, moment en el que degueren produir-se els impactes de bala que s'observen a la façana principal i que fou cremat part de l'arxiu. Probablement llavors s'hi afegí el contrafort 021, desfensant l'accés al castell.

Amb els fets del 1936, l'església perdé tota la seva ornamentació, els objectes utilitzats per al culte i la documentació que no havia estat destruïda durant la carlinada. Acabada la guerra, els murs i el sostre van ser enguixats de nou per ocultar-hi les traces del foc, es va restaurar amb ciment el terra del sector on hi havia hagut l'altar del Roser i es va pintar l'interior de blanc i groc. Probablement, també es reconstruí parcialment el cor de fusta.

El 1988 l'església perdé la funció parroquial i fou restaurada pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. La primera fase d'aquesta restauració va comprendre, entre d'altres actuacions, aquest estudi arqueològic.