Una aproximació a la història de la investigació sobre les àmfores oleàries bètiques Dressel 20 i Dressel 23
Treball de doctorat per a l'assignatura
La provincia romana de la Bética
impartida pel Dr.José Remesal Rodríguez
Gavà, 1992. Publicat a Internet, octubre de 1999.
La definició i l'estudi morfològic dels tipus Dressel 20 i Dressel 23
Estudis sobre difusió del tipus Dressel 20 i reculls de segells
Derelictes i troballes marítimes
I
El tema de la producció de l'oli bètic en època romana i de la seva exportació en àmfores dels tipus Dressel 20 i Dressel 23 ha estat tractat, des de diferents punts de vista, per nombrosos autors des dels primers treballs de Dressel, publicats entre 1879 i 1899.
Actualment disposem de diverses obres de síntesi importants i recent, que fan un estat de la qüestió sobre la recerca i descriuen adequadament la seva evolució. Particularment interessants i completes en aquest i en d'altres aspectes són les publicacions de José Remesal i d'Emilio Rodríguez-Almeida, investigadors que s'han centrat en l'estudi de les Dressel 20 i de la seva epigrafia.
Lluny de voler superar les obres d'aquests autors, hem pretès que aquest treball fós alguna cosa ben diferent. La nostra intenció ha estat la de realitzar una mena de bibliografia comentada, amb una visió global sobre tot allò que envolta aquest tipus d'àmfora. Hem dedicat la nostra atenció, especialment, a la difusió del tipus i a les aportacions de l'arqueologia subaquàtica, temes que aquests autors no aprofundeixen i sobre els quals hem publicat ja alguns treballs
Creiem que una bibliografia comentada ben completa sobre l'exportació de l'oli bètic i les àmfores que el contenien pot ser una eina útil i necessària. Si hi ha un camp de l'arqueologia romana que ha avançat ràpidament en els darrers anys, aquest és el de l'estudi de les àmfores i de les relacions comercials amb què aquestes estaven relacionades. La literatura científica sobre aquest tema s'ha multiplicat de forma exponencial en els darrers anys, produint una veritable revolució en el coneixement dels tipus amfòrics i de tot allò que s'hi relaciona. En poc temps s'ha omplert el buit deixat al voltant de les àmfores per la tradició arqueològica, potser per desídia o per consideracions estètiques.
Entre els tipus d'àmfora que han estat protagonistes d'aquest gran avenç de la recerca cal destacar-ne les formes Dressel 20 i Dressel 23, que han estat objecte de nombrosíssims treballs tendents a esclarir els problemes relacionats amb la difusió de l'oli bètic en època romana.
Així, de les quasi dues-centes obres que recollim en la bibliografia, que ha estat dividida en sis capítols en funció de la temàtica, la meitat ha estat publicada en la dècada de 1980 a 1989, i gairebé tres quartes parts entre 1970 i l'actualitat. Per tant, cada cop és més difícil conèixer tot allò que hi ha publicat sobre aquest tema.
Aquest treball, considerat com una bibliografia comentada, pot ser força útil tant per al neòfit que vulgui introduir-se en les diferents problemàtiques plantejades entorn el tema com per als investigadors que, treballant ja en l'estudi de les àmfores, desitgin ampliar les referències sobre aspectes diferents als de la seva especialització.
Esperem que el nostre estat de la qüestió sigui àmpliament superat per les aportacions que s'han de produir al llarg de la dècada dels noranta que, si segueixen el ritme ascendent dels darrers temps, tornaran a multiplicar per dos les referències bibliogràfiques que continguin noves dades importants o noves interpretacions.
II
La definició i l'estudi morfològic dels tipus
Cal atribuir a Heinrich Dressel el mèrit d'haver iniciat dins l'arqueologia l'estudi de les formes ceràmiques i molt especialment de les dels contenidors alimentaris per al comerç coneguts amb el nom d'àmfores, mot d'origen grec que fou adoptat també pel llatí.
En el darrer quart del segle XIX, aquest investigador alemany fou encarregat de l'estudi de les inscripcions sobre objectes comuns trobades a Roma, per tal d'incloure-les dins el volum XV del Corpus Inscriptionem Latinarum (1899). Adonant-se que existien formes molt estandarditzades en les produccions ceràmiques que estudiava, construí els primers quadres tipològics per relacionar les inscripcions i els vasos, adonant-se també que aquests tipus tenien un significat cronològic, de contingut i de procedència. La seves taules tipològiques relatives a les lucernes i a les àmfores segueixen sent utilitzades avui amb plena vigència, tot i les ampliacions i els matisos adquirits en més d'un segle d'investigació.
És cert, com alguns autors han afirmat, que la intenció de Dressel era la de donar una mostra gràfica més que no un estudi tipològic, però també ho és que l'investigador era conscient de la importància i del significat que tenien les formes amfòriques i que les seves aportacions no van ser substancialment ampliades fins al cap de gairebé vuitanta anys.
D'entre els diferents tipus d'àmfora que va estudiar a Roma, n'hi ha un que fou el primer que va cridar-li l'atenció per la seva forma característica, la abundància de troballes i la riquesa i varietat de la seva epigrafia.
Es tracta de les àmfores que reberen els números 20 i 23 de la taula definitiva, caracteritzades per la seva forma esfèrica o esferoidal, coll relativament curt i pivot molt petit. És l'únic tipus d'àmfora romana que adopta aquesta forma, que és la que permet un màxim de volum amb un mínim de superfície de l'envàs. A més, l'esfera permet omplir un espai irregular amb un màxim d'eficàcia. Aquestes característiques geomètriques havien de ser conegudes per la persona que "inventà" la forma, probablement inspirant-se en la de les àmfores d'Apúlia.
A partir de l'epigrafia que va localitzar sobre aquestes àmfores, Dressel deduí que provenien de la Bètica i que havien contingut oli. De fet, les troballes que van despertar el seu interès eren les del Monte Testaccio, gran abocador d'envasos del port oleari de la ciutat de Roma.
L'any 1878 publica, per primera vegada, una descripció gràfica d'una àmfora Dressel 20, de la posició de les inscripcions i d'alguns segells, magníficament dibuixats. Es tracta de la darrera làmina d'un article anomenat Ricerche sul Monte Testaccio, que conté una detallada descripció de les troballes d'aquest turó artificial i un estudi dels materials i les inscripcions.
Dressel inicia l'article descrivint el turó i els materials que el composen: unicamente rottami di grossolane anfore che, cominciando dalla grande anfora di forma piutosto sferica e scendendo fino ai vasi di minore ampiezza e spessore, ma tuttavia di considerevole capacità, rappresentano una seri di forme assai svariate.
Més endavant, en descriure els segells, ens indica que Queste trovansi impresse specialmente sui grossi manichi delle anfora di forma quasi sferica, i cui frammenti costituiscono la maggior parte del monte. De manera que des del primer moment l'investigador s'adonà que hi havia relació entre l'epigrafia i les formes amfòriques, i deduí que aquestes formes tenien un significat.
A més dels segells, l'article descriu els grafits i les inscripcions pintades (tituli picti), i en publica un recull que, a més de les troballes del Testaccio, inclou les descobertes dels Orti Torlonia, separats d'aquest per tan sols un carrer, per la qual cosa Dressel ja suggerí que els materials en podien procedir, cosa que ha estat confirmada per Rodríguez Almeida al cap d'un segle (1980).
Àmfora Dressel 23
El 1879, Dressel publica la troballa d'un gran dipòsit d'àmfores al Castro Pretorio, incloent-hi la primera taula de formes amfòriques, més desendreçada que la definitiva, atribuint els números 10 i 11 als tipus coneguts després com Dressel 23 i Dressel 20. Totes dues formes s'inscriuen dins el grup IV, que és extensament descrit i confirmat com una producció hispana de contenidors d'oli, gràcies a les indicacions de l'epigrafia.
Això fou posat en dubte immediatament, bé basant-se en la tradició, que afirmava que allà hi havia els envasos dels tributs que totes les províncies pagaven a Roma, o bé en la presència d'armadors narbonesos en els tituli picti, com va fer Heron de Villefosse.
Investigant el significat d'aquestes inscripcions, Dressel remarca ja la gran regularitat que presenta el pes i la capacitat dels envasos, així com l'estandardització de la forma general i la variabilitat dels detalls (llavis i nances).
Després de Dressel passà més de mig segle abans que algú realitzés una aportació tipològica significativa, si bé el tipus fou identificat en alguns altres jaciments. L'any 1946, Edgar Pélichet publica les àmfores romanes de Nyon i, atès que treballa amb material fragmentat, intenta sistematitzar l'estudi establint una classificació esquemàtica dels llavis de la forma Dressel 20 en set tipus, als quals atribueix un significat cronològic. Igualment remarca un canvi de tècnica en la soldadura entre la panxa i el coll, que passa de ser evident a quedar completament dissimulada al voltant de l'any 120.
Pélichet remarcà una de les mancances de la taula i de les descripcions de Dressel: La lacune essentielle du tableau de Dressel réside surtout dans le fait d'avoir ignoré le rôle joué par les lèvres des vases, qui ont beaucoup varié avec le temps. Si les panses et les divers organes n'ont pas beaucoup changé au cours de l'époque romaine, les lèvres ont été l'objet de modes qui permettent d'en tirer des données chronologiques (PÉLICHET, 1946).
Però tampoc era veritat que les panxes i la forma general haguessin estat constants al llarg dels gairebé tres-cents anys de producció del tipus. L'any 1964, estudiant les àmfores bèti-ques de Pompeia i Stabies, André Tchernia s'adonà que les àmfores d'època flàvia que predominen en aquests jaciments eren més estilitzades i amb el coll més llarg que la Dressel 20 model descrita i representada en els treballs de Dressel. Aquesta constatació, curiosament, no fou recollida per Fausto Zevi en la seva revisió de la tipologia amfòrica publicada el 1966.
Formes significatives dels diferents moments de l'evolució de les Dressel 20 (Segons SCIALLANO & SIBELLA, 1991)
L'any següent (1967), André Tchernia desenvolupava les seves observacions sobre l'evolució cronològica de la forma Dressel 20, en un article dedicat a les aportacions de l'estudi de les àmfores a la història econòmica. Aquest autor proposa una subdivisió del tipus en tres variants, A, B i C, seguint el model que el professor Lamboglia havia aplicat a l'estudi del tipus vinari itàlic Dressel 1 dos anys abans.
L'esquema evolutiu de Tchernia descriu els trets generals de l'evolució de la forma, que serien els següents:
-variant B: lleugerament més allargades, presenta un coll molt més desenvolupat que les altres dues variants, amb nanses més llargues i llavis grans de secció oval molt característica. Correspon a l'època de la dinastia flàvia i a inicis del segle II.
-variant C: els colls es tornen a escurçar fins a gairebé desaparèixer en els darrers exemples, precursors del tipu Dressel 23; les nances es fan curtes i el llavi adquireix una secció marcadament triangular. Correspon al segle II i a la primera meitat del III.
El 1970, el professor Miguel Beltrán publica la seva obra monumental sobre les àmfores romanes trobades a Espanya, on dedica 28 pàgines al tipus Dressel 20. Beltrán, potser deixant-se portar per un excés de nacionalisme, agrupa algunes produccions hipàniques dins l'epígraf Anforas Imperiales Españolas, que curiosament no inclou els tipus Pascual 1 i Dressel 2/4 tarraconense, i les renumera amb xifres romanes, atribuint les Dressel 20 a la seva forma V. Coneixedor dels treballs de Tchernia, intenta desenvolupar les seves conclusions tot il× lustrant-les amb nombrosos exemples.
Com a resultat d'aquesta publicació, l'apelatiu Beltrán V ha estat afegit al batibull de denominacions que ha rebut aquest tipus i que, de tant en tant, són utilitzades en alguna publicació: Ostia I, Vindonissa 584, Oberaden 83, Haltern 71, Niederbieber 78, tot són maneres d'anomenar les Dressel 20.
El mateix Beltrán escriví el 1974 una interessant reflexió teòrica sobre la tipologia amfòrica i el concepte mateix de tipus, centrada en les produccions bètiques, i particularment en els contenidors de salaons.
Taula evolutiva dels colls i llavis de Dressel 20 trobats a Augst i a Kaiseraugst (Segons MARTIN-KILCHER, 1983)
Els darrers intents de subdivisió del tipus per tal de precisar la cronologia de les variants han estat realitzats per Stefänie Martin-Kilcher (1982 i 1987), que s'ha centrat en els colls i els llavis de les Dressel 20 i 23 trobades en les excavacions estratigràfiques d'Augst i de Kaiseraugst. Les seves taules evolutives, aparentment força completes, sembla que hauran d'anar sent revisades a partir dels resultats d'ex-cavacions arqueològiques sobre conjunts més o menys tancats.
Així, les troballes del derelicte Culip IV, d'època de Vespasià (IZQUIERDO & alii, 1989), i les de l'abocador flavi de Bas-de-Loyasse a Lyon (DANGRÉAUX & DESBAT, 1987-88), semblen indicar que en època flàvia hi ha una diversitat més gran de la prevista, amb la perduració de trets considerats com a propis de la variant A i ensems la prefiguració de les variants que dominaran al segle II. Caldria plantejar-se, fins i tot, si les variants A i C no podrien formar part d'una sola línia evolutiva, de la que es desmarcarien les Dressel 20 estilitza-des més característiques de l'època flàvia que s'atribueixen a la variant B.
Des del nostre punt de vista, l'obra definitiva sobre les variants formals de les àmfores oleàries bètiques seguint mètodes tipològics convencionals, encara no ha estat publicada.
Paral× lelament, les aportacions de la arqueometria han començat a ser incorporades als darrers anys, i no cal dubtar que produiran noves dades interessants, tan en el camp tipològic com en el de la composició química i mineralògica de les pastes.
L'any 1974 Guénoche i Tchernia presentaren un primer mètode descriptiu que havia de permetre la sistematització de la recollida de mesures d'àmfores Dressel 20, per tal de poder comparar-les i processar-les estadísticament. Malauradament, el mètode és pensat per aplicar-lo sobre dibuixos de peces senceres, i és difícil de portar a la pràctica sobre peces reals, cosa que facilita els errors i que ha fet gairebé nul el seu ús en estudis posteriors. Un mètode més universal de mesura, pensat per a ser aplicat a tots els tipus d'àmfora, tant sobre objectes complets com fragmentaris, ha estat proposat per qui redacta això (1987), si bé encara és inèdit, seguint la línia de la proposta d'Hamon i Hesnard (1974).
Ja a la dècada dels 80 han estat realitzats diversos estudis sobre la composició de les pastes, de cara a agrupar-les per zones de fabricació, com el publicat el 1985 per Martin-Kilcher, que demostra a la pràctica com és factible relacionar algunes àmfores amb el seu centre productor. Afortunadament, les argiles ceràmiques d'Andalusia van ser ben caracteritzades per González García i García Ramos (1964-69).
D'altra banda, també l'estudi mineralògic de les pastes ceràmiques pot portar novetats i més precisió en la identificació d'orígens concrets. És la línia que han adoptat els anglesos Peacock i Williams (1986 i SEALEY, 1985), si bé els estudis de Beatrice d'Ambrosio, Tiziano Mannoni i Sergio Sfrecola (1986) han posat de relleu les seves limitacions.
Fins i tot el contingut oleari de les Dressel 20 ha estat confirmat per mètodes químics, desenvolupats per Jeanne Condamin i Françoise Fromenti, que han establert la metodologia necessària per a la determinació del contingut de les àmfores aplicant la cromatografia de gasos.
Bibliografia bàsica
ABREU FUNARI, P.P.: Estudo tipologico das ánforas béticas (Dressel 20) de ca. 149 dC, Dedalo, 25, 1987, p.209-233.
BELTRAN, M.: Las ánforas romanas en España, Monografías Arqueológicas, VII, Zaragoza, 1970.
BELTRAN, M.: Problemas de la morfología y del concepto histórico-geográfico que recubre la noción tipo. Aportaciones a la tipología de las ánforas béticas, Méthodes classiques et méthodes formelles dans l'étude des amphores, Col. École Française de Rome, 32, Roma (1974), 1977, p.97-132.
BENOÎT, F.: Typologie et épigraphie amphorique, Rivista di Studi Liguri, XXIII, 1957, p.247 i ss.
CONDAMIN, J. & FORMENTI, F.: Recherches de traces d'huile d'olive et de vin dans les amphores antiques, Figlina, 1, 1976, p.143-158.
CONDAMIN, J. & FORMENTI, F.: Détection du contenu d'amphores antiques (huiles, vins). Études méthodologiques, Revue d'Archéométrie, 2, 1978, p.43-58.
CONDAMIN, J. & alii: The application of Gas Chromatography to the tracing of Oil in Ancient Amphorae, Archaeometry, 18, 1976, p.195-202.
D'AMBROSIO, B. & alii: La provinenza delle anfore romane di alcuni contesti italiani: possibilità e limiti del metodo mineralogico, Amphores romaines et Histoire économique: dix ans de recherche, (Siena, 1986) Roma, 1989, p.269-284.
DANGRÉAUX, B. & DESBAT, A.: Les amphores du dépotoir flavien du Bas-de-Loyasse à Lyon, Gallia, 45, 1987-88, p.115-153.
DRESSEL, H.: Ricerche sul monte Testaccio, Annali dell'Instituto di Correspondenza Archeologica, 1878, p.118-192.
DRESSEL, H.: Scavi sul Monte Testaccio, BCAR, 1892, p.48-53.
DRESSEL, H.: Di un grande deposito di anfore rinvenuto del nuovo quartiere del castro pretorio, BCAR, 1879, p.36-112 i 143-196.
DRESSEL, H.: Corpus Inscriptionem Latinarum, XV, 2, Berlín, 1899.
DRESSEL, H.: Saggi sull'instrumentum romano, Perugia, 1978.
ETTLINGER, E.: Aspects of amphora typology, seen from the North, Méthodes classiques et méthodes formelles dans l'étude des amphores, Col. École Française de Rome, 32, Roma (1974), 1977.
GONZÁLEZ GARCÍA, F. & GARCÍA RAMOS, G.: Arcillas cerámicas de Andalucía, 1, Boletín de la Sociedad Española de Cerámica, 3, 1964, 5, p.481-502; 2, Bol. Soc. Esp. Cerám., 4, 1965, 1, p.5-22; 3, Bol. Soc. Esp. Cerám., 5, 1966, 2, p.229-245; 4, Bol. Soc. Esp. Cerám., 5, 1966, 3, p.337-359; 7, Bol. Soc. Esp. Cerám., 8, 1969, 1, p.17-46.
GUÉNOCHE, A. & TCHERNIA, A.: Éssai de construction d'un modèle descriptif des amphores Dressel 20, Méthodes classiques et méthodes formelles dans l'étude des amphores, Col. École Française de Rome, 32, Roma (1974), 1977, p.241-259.
HAWKES, C.F.C. & HULL, M.R.: Camulodunum, Oxford, 1947.
HAMON, E. & HESNARD, A.: Problèmes de documentation et de description relatifs à un corpus d'amphores romaines, Méthodes classiques et méthodes formelles dans l'étude des amphores, Col. École Française de Rome, 32, Roma (1974), 1977, p.17-34.
HERON DE VILLEFOSSE, A.: Deux armateurs narbonnais, Sextus Fadius Secundus Musa et P. Olitus Appolonius, Mémoires de la Société des Antiquaires de France, 1914, p.153-180.
IZQUIERDO, P.: L'ancoratge de les Sorres, sota el delta del Llobregat, dins l'economia antiga, Tesi de Llicenciatura, Universitat de Barcelona, 1987, inèdit.
IZQUIERDO, P. & alii: Excavacions arqueològiques subaquàtiques a Cala Culip, I, Girona, 1989.
LAMBOGLIA, N.: Sulla chronologia delle anfore romane di età repubblicana, Rivista di Studi Liguri, XXXI, 3-4, 1965, p.141-170.
LOESCHKE, S.: Keramische funde in Haltern, Mitteilungen der Altertums-Kommission für Westfalen, V, 1909, p.101-322.
LOESCHKE, S.: Die römische und die belgische keramik aus Oberaden, dins ALBRECHT, C.: Das Römerlager in Oberaden, II, Dortmund, 1942, p.7-148.
MANACORDA, D.: Anfore, Ostia IV, Studi Miscellanei, 23, 1977, p.117-254.
MARTIN-KILCHER, S.: Les amphores romaines à huile de Bétique (Dressel 20 et Dressel 23) d'Augst (Colonia Augusta Rauricorum) et Kaiseraugst (Castrum Rauracense). Un rapport préliminaire, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982), Madrid, 1983, p.337-361.
MARTIN-KILCHER, S. & alii: Keramikanalysen an römischen Ölamphoren aus Augst, Kaiseraugst, Avenches und Lausanne-Vidy. Naturwisswnschftliche und archäologische Aspekte, JSGU, 68, 1985, p.173-204.
MARTIN-KILCHER, S.: Die römischen amphoren aus Augst und Kaiseraugst. Ein Beitrag zur römischen Handels und Kulturgeschichte. 1: Die südhispanischen Ölamphoren, Forschungen in Augst, 7, 1, 1987.
PANELLA, C.: Anfore, Ostia II, Studi Miscellanei, 16, Roma, 1970, p.102-156.
PANELLA, C.: Anfore, Ostia III, Studi Miscellanei, 21, Roma, 1973, p.463-696.
PEACOCK, D.P.S. & WILLIAMS, D.F.: Roman amphorae and the ancient commerce, Oxford, 1986.
PÉLICHET, E.: A propos des amphores romaines trouvées à Nyon, Zeitschrift für Schweizerische Archäologie und Kunstgeschichte, VIII, 1946, p.189-202.
REMESAL, J.: La annona militaris y la exportación de aceite bético a Germania, Madrid, 1986.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: Alcuni aspetti della topografia e dell'archeologia attorno al monte Testaccio, I Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, Madrid, 1980, p.103-130.
SCIALLANO, M. & SIBELLA, P.: Amphores. Comment les identifier?, Aix-en-Provence, 1991.
SEALEY, P.R.: Amphoras from the 1970 Excavations at Colchester Sheepen, B.A.R., 142, Oxford, 1985.
TCHERNIA, A.: Amphores et marques d'amphore de Bétique à Pompéi et à Stabies, MEFRA, 1964, 2, p.419-449.
TCHERNIA, A.: Les amphores romaines et l'histoire économique, Journal des Savants, 1967, p.216-234.
ZEVI, F.: Appunti sulle anfore romane, Archeologia Classica, 2, 1966, p.208 i ss.
III
Com ja hem indicat, el fet que les àmfores oleàries bètiques fossin les primeres que van cridar l'atenció dels investigadors no és casual, sinó que es fonamenta en l'abundància de troballes i, sobre tot, en la rica epigrafia que aquestes oferien.
No és per a menys, ja que la superfície d'una sola d'aquestes àmfores pot presentar cinc o sis inscripcions pintades, un o dos segells impresos i algun grafit. Tot plegat pot arribar a explicar la història completa d'un objecte concret i de l'oli que va contenir, de forma que ja Dressel pogué demostrar aviat l'origen bètic i el contingut oleari del tipus, i aproximar-se als seus mecanismes de transport i de distribució.
No obstant un segle de recerca, el significat exacte d'aquest conjunt epigràfic encara presenta aspectes controvertits i no hi ha unanimitat entre els investigadors per a la seva interpretació exacta.
Començant pels segells, les divergències són tan fortes que han arribat a obligar els autors de la monografia sobre el derelicte Port Vendres II (COLLS & alii, 1977) a manifestar, en nota a peu de pàgina, que no aconsegueixen posar-s'hi d'acord. Així, Robert Étienne pensa que el segell utilitzat pel terrisser es refereix al(s) propietari(s) terratinyent(s) productor(s) de l'oli, com ja havia afirmat el 1972. Remesal, en els seus treballs, se situa en aquesta línia afirmant que generalment es tracta dels propietaris de l'oli, independentment de si coincideixen amb els productors o amb els exportadors.
Bernard Liou, per la seva part, considera que els noms dels segells corresponen al propietari de la figlina que ha fabricat les àmfores, que ocasionalment pot ser també propietari d'olivars.
Indubtablement, tots dos tenen parcialment raó, atès que hi ha segells que refereixen clarament a la figlina, d'altres que -com ha demostrat Remesal- han de correspondre als propietaris de l'oli, i encara d'altres que poden ser considerats casos dubtosos.
És cert que en una mateixa figlina s'empren simultàniament diversos segells corresponents a diferents personatges, però també és estrany que en els pocs jaciments que coneixem on hi ha un carregament relativament petit i complet, com els derelictes de Port Vendres i de Culip hi apareguin tants noms diferents per a tant poc oli.
Encara queda molta feina a fer, i és indubtable que la col× laboració de la prosopografia, amb treballs tan esclaridors com el de Carmen Castillo, serà essencial per conèixer la situació social dels personatges que marquen les àmfores i associar-los a una ciutat concreta i, fins i tot, a un cursus honorum. Allò que ningú pot discutir és que es tracta majoritàriament de ciutadans i, en cap cas, de simples terrissers.
Al derelicte Port Vendres II, d'època de Claudi, gairebé totes les àmfores estaven marcades amb segell, però això no és cap regla general, si més no per a períodes posteriors: a Avenches només presenta marques un 35% de les Dressel 20; al dipòsit flavi de Bas-de-Loyasse, un 32 % (DANGRÉAUX & DESBAT, 1987-88); al derelicte Culip IV tan sols el 29% (IZQUIERDO & alii, 1989) i al Monte Testaccio, Dressel (1878) calculà que únicament el 10% dels envasos havien estat marcats. Aquesta darrera dada contrasta amb els càlculs de Rodríguez Almeida per al mateix jaciment, que xifren en un 50% la freqüència del segellat en el mateix jaciment.
Els investigadors encara no s'han posat d'acord en la manera d'endreçar els segells de cara al seu estudi detallat. Així, José Remesal segueix el mètode emprat per Dressel, consistent en endreçar els segells per la lletra que es considera inicial del nomen, normalment la segona dels segells triliterals corresponents a les inicials dels tria nomina. Així s'aconsegueix agrupar marques relacionades, sovint corresponents a membres d'una mateixa família, que de vegades tan sols difereixen en el praenomen. D'altra banda, Callender, Beltrán i Liou segueixen una ordenació alfabètica pura, a partir de la primera lletra del segell, que desdibuixa aquestes relacions entre epígrafs, encara que és més assequible per a l'investigador no-especialitzat, que busca en un índex una marca concreta trobada en excavació.
Pel que fa a les inscripcions pintades, conegudes amb el nom llatí de tituli picti, ja Heinrich Dressel advertí que n'hi ha de diverses classes, a cadascuna de les quals correspon una posició concreta sobre la superfície de l'àmfora:
ß.-Tria nomina d'un individu. Se situa sobre l'espatlla. Dressel considerà que corresponia al propietari de l'oli, però sovint els noms poden relacionar-se amb un diffusor, un mercator o un negotiator de l'epigrafia lapidària.
?.-Un altre element numeral. Se situa dalt del ventre i correspon al pes de l'oli contingut en l'àmfora, expressat en lliures. Sovint el numeral acaba amb una S, que Dressel (CIL, XV), Liou (COLLS, 1977) i Marichal (1978) consideren que significa semis i correspon, per tant a mitja lliura. En canvi Rodríguez Almeida (1972, p.122-123) i Remesal (1977) hi veuen un recurs caligràfic per indicar la fi del número i evitar que s'hi afegís alguna lliura de més. Acostuma a xifrar-se al voltant dels 70 kg.
d.-Control fiscal. És escrit obliquament a la banda dreta de l'espatlla de l'àmfora. Comença per una lligatura d'una R i una E, que Dressel llegí com recognitum i que Rodríguez Almeida interpreta Recensendum, seguida del pes de l'oli recollit a ?, el nom d'una ciutat (majoritàriament Hispalis, Corduba o Astigi), després del qual pot haver-hi un numeral i una o diverses A, interpretades com Arca, un topònim, un nom en genitiu, un o dos noms en nominatiu, que poden estar precedits del mot accepit o ponderavit i la datació consular. Remesal (1986) ha interpretat aquest epígraf com un formulari fiscal variable a través del temps, que en terminologia moderna podria ser expressat Controlat al districte de ....., a l'oficina (Núm. o nom)..... pesa ..... controlat per ..... actor del publicà (al segle III funcionaris imperials) ....., a l'any ..... El control d correspon al control efectiu del portorium o un altre control fiscal directe. Els epígrafs d permeten, quan contenen la datació consular, la datació absoluta de les àmfores i dels seus segells, cosa que permetrà augmentar la precisió de les datacions tipològiques.
e.-Numeral que es pot situar de diverses maneres, generalment un nombre sencer entre 1 i 12, que encara no ha estat satisfactòriament interpretat.
Darrerament Emilio Rodríguez Almeida ha afegit una nova classe de titulus pictus, que sembla bastant menys comú:
Totes aquestes inscripcions eren realitzades amb un pinzell excepte la d, la més extensa, que es feia amb càlam.
Posdició dels tituli picti sobre la superfície d'una àmfora Dressel 20.
Les àmfores Dressel 20 encara poden presentar un altre element epigràfic: els grafits. Aquests grafits poden haver estat fets abans de la cocció, a la figlina, o bé un cop l'àmfora ja era cuita, durant el seu transport i emmagatzematge. Els grafits fets sobre la pasta tendra contenen anotacions, numerals i de vegades també datacions consulars, i podrien permetre la identificació de procedències concretes i dels figuli que hi treballaren. Els grafits posteriors a la cocció contenen noms, que deuen correspondre a propietaris de l'àmfora i el seu con-tingut, o bé numerals precedits o no de l'apòcop de M(odii) o de S(extarii), i poden estar en re-lació amb les quantitats d'oli extretes o, fins i tot, amb la reutilització de l'envàs.
Malauradament, manquen estudis que re-lacionin entre ells els diferents tituli picti, els segells, els grafits i les característiques tipològiques de les àmfores, tret dels treballs de Rodríguez Almeida sobre el Testaccio. Una de les coses que ho dificulten és el fet que sovint el material estudiable està fragmentat i, desgraciadament, rarament es procedeix a la seva reconstitució i restauració. Això es deu tant a un cert menyspreu cap a les àmfores per part dels responsables de restauració dels museus, com a les dificultats intrínseques que representa enganxar fragments de terrissa, sovint poc resistents, per reconstruir un objecte esfèric de més de seixanta quilos de pes.
El debat sobre la interpretació correcta dels diferents epígrafs encara és obert, i no és rar que estudis puntuals intentin afegir nous arguments, rèpliques i contrarrèpliques. Els autors que se n'han ocupat darrerament amb més intensitat han estat els espanyols Emilio Rodríguez Almeida i José Remesal Rodríguez, que actualment treballen conjuntament sobre el Monte Testaccio, i els francesos Françoise Mayet, Bernard Liou i els seus col× laboradors.
Sens dubte, de l'epigrafia de les Dressel 20 encara se'n podran treure moltes dades sobre l'organització i el funcionament del transport i de l'economia al llarg de l'alt imperi, en particular mitjançant l'aplicació de tècniques estadístiques mitjançant la informatització de les dades. En aquest sentit són molt esperançadores les iniciatives de Bernard Liou a l'Universitat d'Aix-en-Provence on, des de l'any 1985, s'està constituïnt una base de dades sobre els segells, i de José Remesal a la Universitat de Barcelona, que construeix una base de dades molt més completa, incloent els tituli picti i aspectes tipològics i contextuals.
Bibliografia bàsica:
AMAR, G. & LIOU, B.: Les estampilles sur amphores du golfe de Fos, Archaeonautica, 4, 1984, p.145-211.
AMAR, G. & LIOU, B.: Les estampilles sur amphores du golfe de Fos (II), Actes du Congrès de Lezoux, 1989, p.191-207.
ASTRÖM, M.P.: Roman amphora stamps and a graffitto from Monte Testaccio, ACTREGSu, 9, 1962, p.167 i ss.
CALLENDER, M.H.: Las ánforas del sur de España y sus sellos, Cuadernos de Historia Primitiva del Hombre, 1948, p.139-142. (NC)
CALLENDER, M.H.: Roman Amphorae, Oxford, 1965.
CASTILLO, C.: Prosopographia Baetica, I, Pamplona, 1965.
CHIC, G.: Epigrafía anfórica de la Bética, I, Sevilla, 1985; II, Sevilla, 1988.
COLLS, D. & alii: L'épave Port Vendres II et le commerce de Bétique à l'époque de Claude, Archaeonautica, 1, Paris, 1977.
DANGRÉAUX, B. & DESBAT, A.: Les amphores du dépotoir flavien du Bas-de-Loyasse à Lyon, Gallia, 45, 1987-88, p.115-153.
DRESSEL, H.: Ricerche sul monte Testaccio, Annali dell'Instituto di Correspondenza Archeologica, 1878, p.118-192.
DRESSEL, H.: Scavi sul Monte Testaccio, BCAR, 1892, p.48-53.
DRESSEL, H.: Di un grande deposito di anfore rinvenuto del nuovo quartiere del castro pretorio, BCAR, 1879, p.36-112 i 143-196.
DRESSEL, H.: Corpus Inscriptionem Latinarum, XV, 2, Berlín, 1899.
DRESSEL, H.: Saggi sull'instrumentum romano, Perugia, 1978.
EMPEREUR, Y.: Les anses amphoriques timbrées et les amphores: Aspects quantitatifs, BCH, 106, 1982, p.219-233.
ÉTIENNE, R.: Les amphores du Testaccio au IIIe siècle, MEFRA, 41, 1949, p.151-181.
ÉTIENNE, R.: Structures agraires antiques dans la région de Séville, éssai de problematique, Mélanges de la Casa de Velasquez, VIII, 1972, p.624-625.
HELLY, B.; LEBOT-HELLY, A. & LIOU, B.: Un dépôt augustéen d'amphores Dressel 20 à inscriptions peintes découvertes à Ste.-Colombe (Rhône), Archaeonautica, 6, 1986, p.121-145.
HEUKEMES, B.: Datación de algunas marcas de ánfora españolas, AEA, XXXI, 1958, p.197.
IZQUIERDO, P. & alii: Excavacions arqueològiques subaquàtiques a Cala Culip, I, Girona, 1989.
LIOU, B. & MARICHAL, R.: Les inscriptions peintes sur amphores de l'anse Saint-Gervais à Fos-sur-mer, Archaeonautica, 2, 1978, p.109-181.
LIOU, B.: Les amphores à huile de l'épave Saint-Gervais 3 à Fos-sur-mer: premières observations sur les inscriptions peintes, I Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, Madrid, 1980, p.161-175.
LIOU, B.: Inscriptions peintes sur amphores: Fos (suite), Marseille, Toulon, Port-la-Nautique, Arles, St.-Blaise, St.Martin-de-Crau, Mâcon, Calvi, Archaeonautica, 7, 1987, p.5-39.
MARICHAL, R, Archaeonautica, 2, 1978, p.113, nota 14.
MAYET, F.: Les figlinae dans les marques d'amphores Dressel 20 de Bétique, Hommage à Robert Étienne, Paris, 1988, p.285-305.
REMESAL, J.: Recensión a Archaeonautica 1, 1977, ArchClass, 31, 1979, p.379-389.
REMESAL, J.: La annona militaris y la exportación de aceite bético a Germania, Madrid, 1986.
REMESAL, J.: Cuestiones en torno a la epigrafía anfórica de la Bética, Amphores romaines et Histoire économique: dix ans de recherche, (Siena, 1986) Roma, 1989, p.489-503.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: Novedades de epigrafía anforaria del Monte Testaccio, Recherches sur les amphores romaines, Roma, 1972, p.106-240.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: Bolli anforari di monte Testaccio, I, BCAR, 84, 1974-75, p.199-248; II, BCAR, 86, 1978-79, p.107-137.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: Monte Testaccio: i mercatores dell'olio della Betica, MEFRA, 91, 1979, p.873-975.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: Alcuni aspetti della topografia e dell'archeologia attorno al monte Testaccio, I Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, Madrid, 1980, p.103-130.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: Vicissitudini nella gestione del commercio dell'olio betico da Vespasiano a Severo Alessandro, MAAR, 36, 1980, p.277-290.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: Varia de Monte Testaccio, Cuadernos de Trabajo de la Escuela de Historia y Arqueología de Roma, 15, 1981, p.105-164.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: El emporio fluvial y el Testaccio: onomástica extraanfórica y otros problemas, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982) Madrid, 1983, p.133-161.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: Il monte Testaccio, ambiente, storia, materiali, Roma, 1985.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: Los tituli picti de las ánforas olearias de la Bética, Madrid, 1989.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: Re-visitando el Testaccio, Homenatge al Prof. Nino Lamboglia, (Barcelona, 1988) Louvain-la-Neuve, en prensa.
SCHÜPBACH, S.: Avenches: contribution à la connaissance de la chronologie des estampilles sur les amphores à huile de la Bétique, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982) Madrid, 1983, p.349-361.
TCHERNIA, A.: D. Caecilius Hospitalis et M. Iulius Hermesianus, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982) Madrid, 1983, p.183-191.
THÉVENOT, E.: Una família de negociantes de aceite establecida en la Bética en el siglo II: los Aeli Optati, AEA, 1952, p.225-231.
IV
L'any 1885, Bonsor llegia un informe a la Sociedad Arqueológica de Carmona en el qual recollia marques de Dressel 20 trobades a Arva, que aquest investigador considerava que corresponien als terrissers, i intentava posar en relació amb l'epigrafia lapidària bètica.
Sembla que Bonsor encara no tenia coneixença dels treballs de Dressel, per la qual cosa el podem considerar tan precursor com aquest, encara que les seves publicacions siguin menys conegudes. Juntament amb Clark-Maxwell, aquest investigador realitzà una prospecció de la vall del Guadalquivir entre el 1899 i el 1901, sent ja conscients que hi trobaven els mateixos segells detectats al Testaccio. Un avenç dels resultats de la prospecció fou publicat per Clark-Maxwell el 1899, mentre que la publicació definitiva la féu Bonsor el 1931.
Clark-Maxwell i Bonsor demostraren l'origen bètic del tipus, fins al punt que el mateix any Hübner iniciava l'ús de les dades del Testaccio per a l'estudi de l'economia antiga bètica.
Malauradament, després de Bonsor ningú no es va ocupar de fer prospeccions sistemàtiques sobre els centres bètics productors d'àmfores fins a la dècada dels setanta, quan s'inicien els treballs de Michel Ponsich. Aquests es dediquen a estudiar el poblament romà del Baix Guadalquivir, incloent les troballes de fragments d'àmfora segellats com un element més dels que indiquen la densitat d'ocupació de l'època.
Situació dels centres productors d'àmfores Dressel 20 i Dressel 23 a la Vall del Guadalquivir (segons PONSICH)
El 1978, José Remesal inaugura la intervenció dels investigadors indígenes en l'estudi dels centres productors i de la mecànica de producció. Aprofitant els coneixements i la relació actual dels habitants de la vall del Guadalquivir amb l'agricultura de l'olivera i la producció de l'oli, així com d'un bon coneixement dels estudis generals i locals, publicà un magnífic estat de la qüestió sobre els mecanismes que podien relacionar-se amb l'economia oleícola bètica antiga. Aquest treball ha estat ampliat amb excelents publicacions posteriors, algunes de les quals reflecteixen la localització de nous centres productors d'àmfores.
Un altre investigador andalús, Genaro Chic, ha realitzat prospeccions en diversos forns i, recollint dades antiques publicades, ha elaborat un corpus epigràfic de les troballes bètiques força útil, si bé no està exempt d'errors importants, els dibuixos no són gaire bons i s'hi han ordenat les marques pel mètode de Callender.
Segons Oriol Granados i Carol Rovira (1986) hi podria haver hagut una producció d'àmfores Dressel 20 a la muntanya de Montjuïc, al terme municipal de Barcelona. Si bé és cert que es coneixen tituli picti d que fan referència a la tarraconense, aquests semblen correspondre a la regió de Castulo, que formava part d'aquesta província, i no hi ha cap indici d'una producció barcelonina. La suggerència de Granados i Rovira creiem que hauria de ser descartada, com ells mateixos observen, atès que només es fonamenta en la clara presència d'una Dressel 20 en una fotografia d'un testar realitzada l'any 1929, àmfora que sens dubte correspon a una importació.
De tota manera, la mancança més greu que en aquest moment tenim a l'hora d'estudiar l'àmfora Dressel 20 i els processos de producció i transport que s'hi relacionen, tant des del punt de vista industrial-ceramista com de l'oli que contenien, rau en que no ha estat mai excavat i publicat cap dels centres de producció. Coneixem alguns forns desenterrats per l'erosió, com el de la Catria (REMESAL, 1978); troballes superficials de marques i, pràcticament, res més.
Confiem que aquesta mancança sigui ben aviat resolta pels investigadors andalusos, i que això ens permeti interpretar i comprendre els processos de producció ceràmica i d'envasat de l'oli, intuïts fins ara a través de la lògica, la comparació amb processos tradicionals actuals i l'epigrafia.
Bibliografia bàsica
BONSOR, G.: Marcas de alfares romanos, Memorias de la Sociedad Arqueológica de Carmona, 1888, p.56-62. (NC)
BONSOR, G.: The archaeological expedition along the Guadalquivir 1889-1901, New York, 1931.
BONSOR, G.: Los pueblos antiguos del Guadalquivir y las alfarerías romanas, RABM, 1901, p.837-857. (NC)
CHIC, G.: Epigrafía anfórica de la Bética, I, Sevilla, 1985; II, Sevilla, 1988.
CLARK-MAXWELL, W.G.: The roman towns in the Valley of the Betis between Córdoba and Sevilla, The Archaeological Journal, 1899, p.245-305.
DE LA PEÑA, J.F.: Alfares y marcas de ánfora del Valle Medio del Guadalquivir, AEA, 40, 115-116, 1967, p.129-138.
GRANADOS, O. & ROVIRA, C.: Tres nous centres de producció d'àmfores a l'ager de la Colonia Barcino, El vi a l'Antiguitat: economia, producció i comerç a la Mediterrània Occidental, Badalona, 1986, p.126-132.
MAYET, F.: Les figlinae dans les marques d'amphores Dressel 20 de Bétique, Hommage à Robert Étienne, Paris, 1988, p.285-305.
PONSICH, M.: Implantation rurale antique dans le Bas Guadalquivir, I, Madrid, 1974; II, Madrid, 1979; III, Madrid, 1987.
PONSICH, M.: Marcas de ánfora de aceite de las riberas del Betis, AEA, 55, 1982, p.173-204.
REMESAL, J.: Economía oleícola bética: nuevas formas de análisis, AEA, 50-51, 1977-1978, p.87-142.
REMESAL, J.: Reflejos económicos y sociales en la producción de ánforas olearias béticas, I Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, Madrid, 1980, p.131-153.
REMESAL, J.: La annona militaris y la exportación de aceite bético a Germania, Madrid, 1986.
REMESAL, J.: Tres nuevos centros productores de ánforas Dressel 20 y 23. Los sellos de Lucius Fabius Cilo, Ariadna, 6, 1989, p.121-153.
V
Estudis sobre difusió
del tipus Dressel 20
El primer investigador que es va adonar de les possibilitats d'interpretació de la localització d'una mateixa marca de Dressel 20 en diferents jaciments fou André Tchernia, que l'any 1964 estudià la difusió de les marques MIM i C.Antonii Quieti, conegudes a Pompeia i Herculà, per aproximar-se a la difusió de l'oli bètic en època flàvia. L'any següent, M.H. Callender publicava la plasmació gràfica sobre plànol de les troballes d'aquesta darrera marca, que ell datava als darrers anys del segle I i a les primeries del segle II.
Primer mapa de distribució de les Dressel 20. Troballes de segells de C. Antonius Quietus segons Callender (1965)
Aquesta idea ha estat imitada posteriorment per d'altres autors, en particular en l'estudi de grups de segells trobats junts dins un jaciment tancat, com és el cas dels derelictes Port Vendres II, d'època de Claudi (COLLS & alii, 1977), i de Culip IV, d'època de Vespasià (IZQUIERDO & alii, 1989).
Els mapes de difusió d'una marca o de diverses marques contemporànies són útils per visualitzar les zones de destinació de l'oli bètic en el moment que aquells segells s'empraven, així com les possibles rutes per on devien circular els transports regulars del producte. Això no obstant, cal no perdre de vista que les troballes de segells no tan sols estan en funció del nombre d'àmfores arribat a cada regió de l'imperi, sinó que sovint poden ser més influents factors relacionats amb la intensitat de la recerca i l'existència o no d'algun investigador que s'hagi entretingut a remenar els fons dels museus i a copiar i publicar segells. Així, els arguments ex silentio han de ser emprats amb més precaucions que mai, verificant quin és l'estat real de la recerca sobre cada indret i cada moment.
Afortunadament, els investigadors ja fa alguns anys que començaren a estar atents a la important informació que es pot desprendre de l'epigrafia amfòrica, per la qual cosa comencem a comptar amb descripcions i dibuixos de segells procedents de gairebé totes les regions de l'imperi. Gairebé tots els treballs són posteriors al gran corpus de marques d'àmfora de Callender (1965). Algunes referències de troballes són força difícils de trobar perquè han estat inclosos en publicacions locals de circulació restringida, per la qual cosa ens poden haver passat desapercebudes. D'altres articles han tingut molta més difusió, en especial els recollits als dos congressos sobre Producción y comercio del aceite en la Antigüedad (1980 i 1982).
Així, per a Itàlia, comptem amb les dades sobre Roma recollides per Dressel i per Rodríguez Almeida; sobre Pompeia i Herculà, als treballs de Tchernia (1964) i Manacorda (1977); sobre el dipòsit d'àmfores de la Longarina, a Ostia, publicat per Hesnard (1980); sobre les excavacions recents de la mateixa ciutat en els articles de Manacorda (1977b) i Panella (1970, 1973 i 1983).
Molt més abundant és la bibliografia sobre troballes a les Gàl× lies, on hi treballen nombrosos investigadors dedicats a l'estudi de les àmfores. Són especialment importants els treballs relatius a troballes subaquàtiques, als quals dediquem un apartat més endavant, i en particular els de Bernard Liou (LIOU, 1973, 1974, 1975, 1975b, 1980 i 1982) i d'aquest investigador amb altres col× laboradors (COLLS & alii, 1977; LIOU & MARICHAL, 1978; AMAR & LIOU, 1984 i 1989; LIOU & CORSI-SCIALLANO, 1989).
Curiosament, els inicis de l'estudi de les troballes de Dressel 20 a les Gàl× lies van ser protagonitzats per dos investigadors espanyols, Antonio García y Bellido (1952) a l'Est de França i Maria Pilar González Serrano (1958) a Autun, i un francès, Thévenot, que féu un treball sobre les importacions hispàniques dels Eduus i els Lingons. Posteriorment (1964) el mateix autor publicà les marques d'àmfora trobades al departament de Cher.
Són també importants els treballs d'Harmand sobre les àmfores hispàniques alt-imperials trobades a Normandia (1969) i al Sud-Est de França (1971). Darrerament (LE GALL, 1982), ha estat publicat un estudi sobre la presència d'oli espanyol al nord de la Gàl× lia i Fanette Laubenheimer (1990) a assajat una síntesi interpretativa, per bé que molt general.
Un excelent estat de la qüestió sobre les troballes a l'eix Roine-Rhin corresponents a l'època d'August, ha estat publicat recentment per Armand Desbat i Stefänie Martin-Kilcher (1986), que han demostrat l'ús de tres camins d'abastament mitjançant la navegació fluvial:
2.-Roine-Saône-Doubs-Belfort-Basel-Rhin.
3.-Roine-Saône-plana de Langres-Moselle-Koblenz-Rhin.
La distribució de les troballes a Germània, on les Dressel 20 són particularment abundants, sembla confirmar aquestes rutes d'abastament. De fet, la investigació sobre les àmfores que ens ocupen en aquesta àrea és un fenòmen molt recent, si bé ja hi havien estat observades en excavacions des de les primeries del segle XX, a Haltern (LOESCHKE, 1909), a Oberaden (LOESCHKE, 1942) i a Nyon (PÉLICHET, 1946).
La presència de Dressel 26 o Dressel 20 arcaiques en la fase augústia d'ocupació del limes, en concret a Neuss i Xanten, és indicada en la síntesi de Michael Gechter (1979) sobre l'ocupació d'aquesta zona i la seva cultura material.
Ja en la dècada dels vuitanta, destaquen els treballs de Stephänie Martin-Kilcher (1982 i 1987), sobre les troballes de Dressel 20 a Augst i Kaiseraugst; de Sarah Schüpbach (1982), sobre les d'Avenches, i el recull de troballes a Germània Superior i Raetia realitzat per Egon Schallmayer (1982). Aquest darrer autor ha col× laborat posterriorment amb José Remesal (1988) per a l'estudi de les àmfores romanes trobades a Baden-Württemberg.
Però l'obra que fa de Germània una de les zones millor conegudes a aquest nivell és la de José Remesal (1986) sobre l'annona militaris i l'exportació de l'oli bètic, que inclou un corpus de marques, moltes d'elles inèdites, procedents de Nimega, Colònia, Mainz, Saalburg, Zugmantel i Nida-Heddernheim. Aquest treball ha estat completat posteriorment pel mateix autor (1989).
Seguint el limes cap a Orient, hi ha una disminució important de la bibliografia, si bé sembla lògic que l'àrea danubiana es nodrís bàsicament d'oli itàlic, istrià i grec. Això no obstant, sabem que hi ha importacions de Dressel 20 relativament notables a Pannonia (GABLER & KELEMEN, 1984) i a Dalmàcia (CAMBI, 1986). Fins i tot es coneix un derelicte carregat amb Dressel 20 prop de Split (CAMBI, 1975). Darrerament (1983) Nenad Cambi ha publicat una síntesi sobre les troballes de Dressel 20 a allò que era Jugoslàvia abans de 1991.
A Britannia són molt abundants les troballes de Dressel 20 i dels seus segells, cosa ben lògica si considerem que a la seva relació amb l'abastament militar s'hi uneix el fet de la impossibilitat climàtica de conrear-hi olivera, com també s'esdevé a Germània. El primer estudi d'importància que hi recollia àmfores Dressel 20 fou publicat per Hawkes i Hull (1947) i estava dedicat a les excavacions de Camulodunum. Dos anys després (1949), Callender publicava un catàleg de segells trobats a Corbridge, precedent del seu Roman amphorae (1965), amb un corpus de segells on s'inclouen nombroses troballes de les Illes Britàniques.
Un altre investigador que s'ha dedicat a l'estudi de les importacions d'oli a Britannia és Peacock, que l'any 1982 publicà dos articles sobre el tema, un dels quals, específicament centrat en l'Edat del Ferro anglesa, en col× laboració amb Williams. La recent monografia de Sealey sobre les àmfores romanes trobades en les excavacions de 1970 a Colchester-Sheepen, recull diverses Dressel 20 i les seves marques, així com bibliografia actualitzada sobre el tema.
La presència de Dressel 20 a Hispània, fora de la seva regió de producció, no sembla gaire abundant. Moltes de les troballes, recollides per Miguel Beltrán (1970, 1983 i 1990), tenen més relació amb les rutes emprades per al transport de l'oli que no pas amb una relació d'importació i consum. La major part de la Península Ibèrica sembla haver estat autosuficient en oli a partir de l'època d'August.
Malgrat això, sembla que hi hagué petits carregaments que van ser importats a ciutats de la costa, com el localitzat al derelicte Culip IV (IZQUIERDO & alii, 1989), que curiosament procedia amb tota probabilitat del gran centre redistribuidor de Narbona, cosa que pot estar relacionada amb l'escàs consum d'oli bètic de la costa tarraconense. De fet, només es detecta una presència relativament important d'àmfores Dressel 20 a Empúries (NOLLA, 1974-75), Badalona (COMAS, 1985) i Sagunt (MANTILLA, 1988). La resta de troballes és gairebé tota de procedència submarina, encara que es pugui detectar algun exemplar solitari en nombroses vil× les costaneres i a Girona (NOLLA, 1979).
Pel que fa a Tarragona, manquen dades de contextes alt-imperials, però el seu paper central com a centre receptor i redistribuidor es posa de manifest en estudiar les importacions d'oli a Catalunya en el segle III (KEAY, 1982).
Les naus carregades de Dressel 20 devien passar per la costa mediterrània peninsular sense gairebé fer-hi escales, o com a màxim fent aiguada en ancoratges com el de les Sorres, prop de Barcelona (IZQUIERDO, 1987), o a Menorca (NICOLÁS, 1980). D'aquí la seva absència total en zones com la vall de l'Ebre, que havia rebut oli d'altres procedències a finals de la República (BELTRAN, 1980).
Gairebé no existeixen dades sobre la resta de províncies de l'Imperi. Per a la Mediterrània Oriental comptem únicament amb la síntesi d'Elizabeth Lyding-Will (1982), que posa de manifest l'arribada de nombroses Dressel 20 a Alexandria, i una presència molt discreta a algunes ciutats-mercat gregues com Corint i Atenes.
La Mauretània Tingitana compta amb dues obres de referència, la de Boube (1973-75), que recull troballes a Sala, a Volubilis i a Banassa, i el corpus de marques trobades a Banassa, Thamussida i Volubilis publicat per Françoise Mayet (1978). És sorprenent la relativa abundància de troballes en aquesta àrea, que fou productora d'oli durant el Baix Imperi.
En resum, les dades que es posseeixen actualment permeten entreveure una distribució centrada essencialment en la ciutat de Roma i en les guarnicions militars del limes germànic. Secundàriament l'oli bètic hauria alimentat les ciutats situades en zones on el clima fa difícil el conreu de l'olivera, com ara les de Britannia, Germània i el Nord de la Gàl× lia. Destaca també el paper de Narbona al llarg del segle I, quan rebé quantitats importants de Dressel 20, a jutjar per les troballes. Probablement això es deu a la importància portuària d'aquesta ciutat, que devia canalitzar l'abastament militar i civil de bona part d'Occident.
Bibliografia bàsica
AMAR, G. & LIOU, B.: Les estampilles sur amphores du golfe de Fos, Archaeonautica, 4, 1984, p.145-211.
AMAR, G. & LIOU, B.: Les estampilles sur amphores du golfe de Fos (II), Actes du Congrès de Lezoux, 1989, p.191-207.
BELTRAN, M.: Las ánforas romanas en España, Monografías Arqueológicas, VII, Zaragoza, 1970.
BELTRAN, M.: El comercio del aceite en el valle del Ebro a finales de la República y comienzos del Imperio Romano, I Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, Madrid, 1980, p.187-224.
BELTRAN, M.: El aceite en Hispania a través de las ánforas: la concurrencia del aceite itálico y africano, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982), Madrid, 1983, p.515-549.
BELTRAN, M.: Guía de la cerámica romana, Zaragoza, 1990.
BOUBE, J.: Marques d'Amphores découvertes à Sala, Volubilis et Banasa, Bulletin d'Archéologie Marocaine, IX, 1973-75, p.163-235.
CALLENDER, M.H.: Corbridge amphora stamps, Arch.Ael.,1949, p.60-122. (NC)
CAMBI, N.: Spanish amphoras found near Split, Archeoloski Vestnik, 26, 1975, p.115 i ss.
CAMBI, N.: Le anfore Dressel 20 nella Jugoslavia, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982), Madrid, 1983, p.263-289.
CAMBI, N.: Anfore romane in Dalmazia, Amphores romaines et Histoire économique: dix ans de recherche, (Siena, 1986) Roma, 1989, p.311-337.
COLLS, D. & alii: L'épave Port Vendres II et le commerce de Bétique à l'époque de Claude, Archaeonautica, 1, Paris, 1977.
COMAS, M.: Baetulo: les àmfores, Badalona, 1985.
DESBAT, A. & MARTIN-KILCHER, S.: Les amphores sur l'axe Rhône-Rhin à l'époque d'Auguste, Amphores romaines et Histoire économique: dix ans de recherche, (Siena, 1986) Roma, 1989, p.339-365.
GABLER, D. & KELEMEN, M.H.: Olio betico in Pannonia, AEA, 57 (149-150), 1984, p.121-142.
GARCÍA Y BELLIDO, A.: Las exportaciones del aceite andaluz al Este de Francia en el s.II de la Era, AEA, 25, 1952.
GECHTER, M.: Die Anfänge des Niedergermanischen Limes, BJ, 179, 1979, p.1-138.
GONZALEZ SERRANO, M.P.: Anforas romanas de origen español halladas en Autun, AEA, XXXI, 1958, p.198.
HARMAND, L.: Amphores de Normandie portant des marques espagnoles sous le Haut-Empire, 94 Congrès National des Sociétés Savantes, Pau, 1969, p.43-50.
HARMAND, L.: Les marques d'amphores espagnoles dans la Gaule du Sud-Ouest, 96 Congrès National des Sociétés Savantes, Toulouse, 1971, p.223-233.
HAWKES, C.F.C. & HULL, M.R.: Camulodunum, Oxford, 1947.
HESNARD, A.: Un dépôt augustéen d'amphores à la Longarina (Ostie), The Seaborne Commerce of Ancient Rome. Studies in Archaeology and History, MAAR, XXXVI, Roma, 1980, p.141-151.
HEUKEMES, B.: Datación de algunas marcas de ánfora españolas, AEA, XXXI, 1958, p.197.
IZQUIERDO, P.: L'ancoratge de les Sorres, sota el delta del Llobregat, dins l'economia antiga, Tesi de Llicenciatura, Universitat de Barcelona, 1987, inèdit.
IZQUIERDO, P. & alii: Excavacions arqueològiques subaquàtiques a Cala Culip, I, Girona, 1989.
KEAY, S.: The import of Olive-Oil into Catalunya during the third century A.D., II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982), Madrid, 1983, p.551-568.
LAUBENHEIMER, F.: Le temps des amphores en Gaule. Vins, huiles et sauces, Paris, 1990.
LE GALL, J.: La diffusion de l'huile espagnole dans la Gaule du Nord, Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982), Madrid, 1983, p.213-223.
LOESCHKE, S.: Keramische funde in Haltern, Mitteilungen der Altertums-Kommission für Westfalen, V, 1909, p.101-322.
LOESCHKE, S.: Die römische und die belgische keramik aus Oberaden, dins ALBRECHT, C.: Das Römerlager in Oberaden, II, Dortmund, 1942, p.7-148.
LYDING-WILL, E.: Exportation of Olive Oil from Baetica to the Eastern Mediterranean, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982), Madrid, 1983, p.391-340.
MANACORDA, D.: Anfore spagnole a Pompei, L'istrumentum domesticum di Ercolano e Pompei, Cuaderni di Cultura Materiale, 1, Roma, 1977, p.121-133.
MANACORDA, D.: Anfore, Ostia IV, Studi Miscellanei, 23, 1977, p.117-254.
MANTILLA COLLANTES, A.: Marcas y ánforas romanas encontradas en Saguntum, Saguntum, 21, 1987-1988, p.379-416.
MARTIN-KILCHER, S.: Les amphores romaines à huile de Bétique (Dressel 20 et Dressel 23) d'Augst (Colonia Augusta Rauricorum) et Kaiseraugst (Castrum Rauracense). Un rapport préliminaire, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982), Madrid, 1983, p.337-361.
MARTIN-KILCHER, S.: Die römischen amphoren aus Augst und Kaiseraugst. Ein Beitrag zur römischen Handels und Kulturgeschichte. 1: Die südhispanischen Ölamphoren, Forschungen in Augst, 7, 1, 1987.
MAYET, F.: Marques d'amphores de Maurétanie Tingitaine (Banasa, Thamusida, Volubilis), MEFRA, 90.1, 1978, p.357-406.
NICOLÁS, J.C. de: Epigrafía anforaria en Menorca, Cuadernos del CSIM, Arqueología Clásica en Baleares, 2, Maó, 1980.
NOLLA, J.M.: Las ánforas romanas de Ampurias, Ampurias, 36-37, 1974-75, p.147-197.
NOLLA, J.M.: Excavacions i sondeigs a Girona: les obres del Passeig Arqueològic (II), Revista de Girona, 88, 1979, p.188 i fig.13.
PANELLA, C.: Anfore, Ostia II, Studi Miscellanei, 16, Roma, 1970, p.102-156.
PANELLA, C.: Anfore, Ostia III, Studi Miscellanei, 21, Roma, 1973, p.463-696.
PANELLA, C.: I contenitori presenti ad Ostia in età antonina: analisi tipologica, epigrafica, quantitativa, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982), Madrid, 1983, p.225 i ss.
PEACOCK, D.P.S.: The importation of olive oil into roman Britain, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982), Madrid, 1983, p.263 i ss.
PÉLICHET, E.: A propos des amphores romaines trouvées à Nyon, Zeitschrift für Schweizerische Archäologie und Kunstgeschichte, VIII, 1946, p.189-202.
REMESAL, J.: La annona militaris y la exportación de aceite bético a Germania, Madrid, 1986.
REMESAL, J.: Die Organisation des Nahrungsmittelimportes am Limes, Forschungen und Berichte zur Vor- und Frühgeschichte in Baden-Würtemberg, 20, 1986, p.760-767.
REMESAL, J. & SCHALLMAYER, E.: Römische Amphoren aus Baden Württemberg, Fundberichten aus Baden-Württemberg, 13, 1988, p.395 i ss.
SCHALLMAYER, E.: Römische Okkupationslinien in Obergermanien und Rätien. Zur chronologischen Typologie der Amphoren, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982) Madrid, 1983, p.281-336.
SCHÜPBACH, S.: Avenches: contribution à la connaissance de la chronologie des estampilles sur les amphores à huile de la Bétique, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982) Madrid, 1983, p.349-361.
SEALEY, P.R.: Amphoras from the 1970 Excavations at Colchester Sheepen, BAR, 142, Oxford, 1985.
TCHERNIA, A.: Amphores et marques d'amphore de Bétique à Pompéi et à Stabies, MEFRA, 1964, 2, p.419-449.
THÉVENOT, E.: L'importation des produits espagnols chez les Eduens et les Lingons, RAE, 1950, p.65-75.
THÉVENOT, E.: Les amphores de provenance espagnole importées dans le Département du Cher, RACF, 11, 1964, p.203-216.
UENZE, O.: Früchrömische Amphoren aus Zeitmarken in SpätLaTène, Marburg an den Lahn, 1958.
WILLIAMS, D.F. & PEACOCK, D.P.S.: The importation of Olive-Oil into Iron Age Britain, Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982) Madrid, 1983, p.263-280.
VI
Derelictes i troballes marítimes
L'àmfora és un envàs dissenyat específicament per al transport fluvial i marítim, cosa que és especialment palesa en la forma i el pes de les àmfores oleàries bètiques. Per això, una de les tècniques que poden fer progressar més de pressa el coneixement sobre l'exportació de l'oli bètic i de les àmfores Dressel 20 que el contenien és l'arqueologia subaquàtica, que ha localitzat en els darrers anys nombrosos vaixells enfonsats (derelictes), així com materials heterogenis acumulats al fons de ports i d'ancoratges, fruit de la neteja de les cales dels vaixells que hi feien estada i aprofitaven per desfer-se dels envasos trencats durant el transport.
Tan sols la situació mateixa dels derelictes i de les troballes marítimes aïllades ens indica ja quines eren les rutes utilitzades per al transport de l'oli en cada moment. Quan coneixem quins tipus d'àmfora i de ceràmica s'hi associen, podem començar a tenir bases per a especular sobre com s'organitzava el transport i a partir de quins punts es realitzaven funcions de redistribució. Si, a més, s'excava i es publica el carregament d'un derelicte, aconseguim ja dades sovint molt concretes sobre l'organització del comerç i els procediments de transport i emmagatzematge.
Es coneixen bastants derelictes el carregament dels quals incloia àmfores Dressel 20, i alguns han estat objecte de prospeccions o d'excavacions i de publicacions posteriors. Els més antics són dos naufragis d'època de Tiberi, la Chrétienne H (Sant Rafèu, Var) i Sud Lavezzi 2 (Bonifacio, Còrsega). A la Chrétienne H hi ha una sola Dressel 20 arcaica, acompanyada d'unes tres-centes àmfores vinàries tarraconenses de la forma Dressel 2/4, procedents dels forns del Baix Llobregat (CORSI & LIOU, 1985), quatre Dressel 7-11 amb conserva de peix i una àmfora de vi de l'illa de Rodes. Claude Santamaria, que ha investigat el jaciment (SANTAMARIA, 1984), considera que es tractava d'una nau d'uns quinze metres d'eslora i cinc de mànega, i que el carregament es composava exclusivament de vi tarraconense. La resta d'àmfores correspondrien a provisions d'abord.
La nau feia la ruta d'Itàlia costejant la Provença, i les provisions devien haver estat comprades al port d'origen. Aquest port pot haver estat amb molta probabilitat l'ancoratge de les Sorres, situat a la sortida marítima de la vall del Llobregat, on s'embarcaven les Dressel 2/4 i on les Dressel 20 representen gairebé el 5% del material amfòric recollit en els treballs de Pere Izquierdo (1985, 1986, 1987 i 1992). La Chrétienne H es data entre el 15 i el 25 dC.
La nau més antiga que porta un veritable carregament de Dressel 20 sembla ser la de Sud-Lavezzi 2, a l'estret de Bonifacio, que separa Còrsega de Sardenya. Es troba, per tant, en la ruta directa a Roma per alta mar, després de costejar les balears, on n'han quedat nombrosos indicis (NICOLÁS, 1980). Al derelicte de Sud-Lavezzi 2 s'han trobat àmfores Dressel 20, acompanyades d'un carregament de salaons de peix envasades en àmfores Dressel 8 i 9 i Pompeia VII (LIOU, 1982). També hi ha alguna àmfora Dressel 28 (potser per a vi bètic) i moltes àmfores Haltern 70, de la vall del Betis i produïdes en els mateixos forns de les Dressel 20, que contenien vi i olives, segons els tituli picti i les restes trobades al seu interior.
El naufragi ha estat datat entre el 10 i el 30 dC per les restes de vaixella de Terra Sigillata Aretina. Juntament amb les àmfores es transportaven uns dos-cents cinquanta lingots de coure en forma de galeta, d'uns 20 kg. de pes cadascun, i noranta-cinc lingots de plom, de 51 a 54 kg. de pes.
Aquesta mateixa associació de productes de la vall del Betis es torna a trobar al derelicte Port Vendres II, d'època de Claudi, on hi ha lingots de plom, de coure i d'estany, juntament amb àmfores Dressel 20 per a oli, Haltern 70 per a vi i Pompeia VII per a salaó de peix (LIOU, 1975; COLLS & alii, 1977; COLLS & LÉQUEMENT, 1980). El carregament quedava completat amb àmfores Dressel 28, de contingut incert, per bé que la presència de pega al seu interior faci descartar l'oli. La conjunció de metalls, oli i salaons defineix a la Bètica com una veritable colònia d'extracció, segons José Remesal (1979). La nau enfonsada a Port Vendres probablement intentava refugiar-s'hi d'un temporal quan feia via cap al nord, procedent possiblement de Cadis o d'un altre port de la costa andalusa, on podia haver embarcat les àmfores de salaó. La seva destinació podia haver estat Narbona, a poques milles al nord del naufragi, o podia dirigir-se cap a Itàlia per la ruta de cabotatge, o bé cap al riu Roine.
Dins també de la ruta de cabotatge per la costa provençal es troben els derelictes de Tiboulen de Maïre, prop de Marsella, datat a finals del segle I, amb un carregament de Dressel 20, Beltrán IIB amb salaons i Dressel 28 amb vi (AUTORS DIVERSOS, 1983); i el de Saint Gervais 3, prop de Fòs, de mitjans del segle II, amb Dressel 20 acompanyades de Beltrán IIB i àmfores gàl× liques per a vi (LIOU, 1980). La presència d'aquest material gal fa pensar en una escala als ports de Narbona o en algun altre indret de Provença. La destinació d'ambdues naus devia ser la ciutat de Roma.
Finalment, el darrer indici de l'ús d'aquesta ruta de cabotatge ens el dona el derelicte dels Catalans, a Marsella, datat al segle IV dC i carregat amb Dressel 23, per a oli, i àmfores Beltrán 72 i Almagro 51 per a salaons (LIOU, 1975).
Seguint la ruta costanera en direcció a Roma, trobem el derelicte de Chiessi, a l'illa d'Elba, datat a mitjans de segle I (PALLARÈS, 1983). A més de les Dressel 20, de les salaons envasades en àmfores Pompeia VII i de les Haltern 70 per a vi o olives, el carregament contenia vi eivissenc en àmfores PE-25, que podien haver estat carregades a la pròpia Eivissa o en algun altre port on la nau hagués fet escala.
Prop d'aquest lloc, i dins la mateixa ruta, trobem dos derelictes a la costa toscana, els de Punta Ala i Garvisca I (GIANFROTTA & HESNARD, 1985), aquest darrer amb Haltern 70 i Dressel 2/4, a més de les Dressel 20.
El derelicte de Dressel 20 més llunyà conegut fins ara és el de Split, a la costa Dàlmata, que ha estat parcialment excavat i convenientment publicat (CAMBI, 1975 i 1986).
A l'altre extrem de la ruta, molt proper al nexe entre el riu i la mar representat per la ciutat de Gades, hi ha el derelicte del Clavo (La Caleta, Cádiz), datat al segle I (VALLESPÍN, 1982). En aquesta nau, a més de Dressel 20, ha estat trobat un dolium, la boca del qual mesurava 22 cm, similar per tant als d'altres derelictes amb carregament vinari. Caldria demanar-se si no s'intentà aplicar a l'oli la tècnica de transport a doll a base de naus equipades amb dolia, ben coneguda en el transport vínic a la mitjans del segle I. També és possible que el dolium contingués la reserva d'aigua d'un vaixell de dimensions considerables.
El primer port d'escala important dins la Mediterrània devia ser el de Cartagena, on es podien embarcar metalls com a carregament complementari, especialment lingots de plom. S'hi coneixen Dressel 20 trobades a la ciutat i dins el port. A unes vint milles al nord de Cartagena, a San Pedro del Pinatar, hi ha el derelicte de Dunas del Pinatar (MAS, 1982).
Des d'aquí els vaixells que volguessin fer la ruta directa a Roma havien d'anar cap a les illes Balears, on també es han estat trobats alguns derelictes amb carregament de Dressel 20. Els més coneguts són el de la Colònia de Sant Jordi Ses Salines B i el de Cabrera 3.
El de Sant Jordi Ses Salines, segons Damià Cerdà (1980), seria una nau carregada amb lingots de plom d'època de Titus (79-81 dC) i àmfores Dressel 20. Posteriorment, Dalí Colls (1987) ha negat l'existència d'aquest derelicte, que conidera resultat d'un engany dels expoliadors dels lingots de plom. Aquests provindrien d'un altre derelicte situat a l'illa de Cabrera, mentre que les Dressel 20 trobades al port de Sant Jordi, serien resultat de l'activitat portuària, i no correspondrien a cap naufragi concret.
En canvi, és molt important el cas del derelicte Cabrera 3, un gran vaixell de transport enfonsat vers l'any 253 dC, d'uns trenta-cinc metres d'eslora per 14 de mànega. Es troba en excelent estat de conservació fins a un puntal de cent quaranta centímetres, malgrat les destrosses ocasionades pels excavadors clandestins que el varen descobrir i per les intervencions desafortunades del Patronato de Arqueología Subacuática de Mallorca. Posteriorment s'hi han realitzat campanyes d'excavació els anys 1985 i 1986, sota la direcció de Dalí Colls i Víctor Guerrero. El carregament d'aquest derelicte conté àmfores Dressel 20, Almagro 50 i africanes grans. Juntament amb les àmfores fou trobat un tresoret que deu correspondre a la caixa de la nau, amb un miler de monedes de bronze les més recents de les quals corresponen a l'emperador Volusià (COLL, 1986).
Un cas completament diferent és el del derelicte Culip IV, al nord del Cap de Creus (Cadaqués). Es tracta d'una petita nau de cabotatge, de tan sols uns nou metres i mig d'eslora, que s'estavellà a Cala Culip a causa d'un temporal de tramuntana quan feia una ruta curta entre Narbona i alguna ciutat costanera catalana, redistribuint productes bètics juntament amb un carregament molt important de Terra Sigil× lata Sudgàl× lica (IZQUIERDO & alii, 1989). Les mercaderies d'origen bètic consistien en unes setanta-sis àmfores Dressel 20, dues Haltern 70, dues Beltrán IIB i un paquet o una caixa de ceràmica de parets fines. També hi havia dues àmfores vinàries gàl× les i una d'africana, així com un lot de lucernes fabricat a Roma.
Els altres derelictes de la costa catalana que contenen àmfores Dressel 20, sempre acompanyades de Dressel 7/11, els de Cap de Salou, Ses Negres (Begur) i Massa d'Or (Cadaqués), són molt mal coneguts (MIRÓ, 1982). El carregament de la nau de Ses Negres contenia també àmfores Beltrán IIB/Pélichet 46.
Pel que fa a les troballes en ports i ancoratges, cal assenyalar les troballes de Port-la-Nautique, el port de Narbona (BOUSCARAS, 1974); del golf de Fòs (LIOU & MARICHAL, 1978; AMAR & LIOU, 1984 i 1989; LIOU & CORSI-SCIALLANO, 1989); de l'illa de Séring (POLLINO, 1976). Anant vers el sud s'assenyala la presència de Dressel 20 a Riells-la Clota, port auxiliar d'Empúries (NIETO & NOLLA, 1982); a l'ancoratge de les Sorres (IZQUIERDO, 1987) i a la costa de Castelló (FERNÁNDEZ, 1980 i 1982), on destaca per l'ancoratge de Ben-Afelí per la presència del tipus (RAMOS, WAGNER & FERNÁNDEZ, 1984).
Tots els derelictes coneguts es troben dins de rutes Mediterrànies, amb origen a Cádiz i destinació a Ostia, Narbona i les boques del Roine. Posteriorment els carregaments més importants devien arribar a Roma i al limes germànic, com ho demostren les troballes recollides en el capítol anterior.
Hom ha suggerit també que el limes germànic podia haver estat abastit des de la ruta atlàntica, però l'absència absoluta de troballes de Dressel 20 a les costes del nord de Portugal i Galícia, tot i haver estat publicats alguns reculls importants d'àmfores d'altres tipus trobades en aquesta zona (BELTRÁN, 1970; DÍAZ, 1981 i 1984; ALONSO, 1981; BELTRÁN, 1990), sembla indicar que generalment s'usava la ruta Mediterrània seguida de la navegació fluvial pel Roine i pel Rhin.
És curiós constatar que la major part de carregaments d'àmfores Dressel 20 contenen també àmfores bètiques per a salaons, mentre que el fenòmen invers no és tan clar. Això probablement sigui degut al fet que un carregament d'oli bètic forçosament havia de passar per davant de la zona productora de salaons, on podia completar els espais lliures de la cala, mentre que un carregament de salaons devia viatjar directament cap als ports de distribució o cap a les zones de consum. La ruta atlàntica cap a les illes britàniques i la costa de les Gàl× lies i de la Germània Inferior, on les àmfores bètiques de salaons són força abundants, devia ser emprada pel transport comercial privat, mentre que el transport més o menys estatalitzat dels grans carregaments d'oli devia seguir la ruta Mediterrània i fluvial, més lenta però molt més segura.
Bibliografia bàsica
ALONSO ROMERO, F.: Carta marina de pecios e xacimentos arqueolóxicos, Brigantium, 2, 1981.
AMAR, G. & LIOU, B.: Les estampilles sur amphores du golfe de Fos, Archaeonautica, 4, 1984, p.145-211.
AMAR, G. & LIOU, B.: Les estampilles sur amphores du golfe de Fos (II), Actes du Congrès de Lezoux, 1989, p.191-207.
AUTORS DIVERSOS: Archéologie Sous-Marine, Arles, 1983.
BENOÎT, F.: Épaves de la côte de Provence: typologie des amphores, Gallia, XIV, 1956, p.23-34.
BOUSCARAS, A.: Les marques sur amphores de Port-la-Nautique, Cahiers d'Archéologie Subaquatique, 3, 1974, p.103-131.
CAMBI, N.: Spanish amphoras found near Split, Archeoloski Vestnik, 26, 1975, p.115 i ss.
CAMBI, N.: Anfore romane in Dalmazia, Amphores romaines et Histoire économique: dix ans de recherche, (Siena, 1986) Roma, 1989, p.311-337.
CERDÀ, D.: La nave romano-republicana de la Colonia de Sant Jordi Ses Salines, Mallorca, 1980, p.13.
COLL, R.: Arqueología submarina. Pecio romano de Cabrera, Revista de Arqueología, 64, agosto 1986, p.62.
COLLS, D. & alii: L'épave Port Vendres II et le commerce de Bétique à l'époque de Claude, Archaeonautica, 1, Paris, 1977.
COLLS, D. & LEQUÉMENT, R.: L'épave Port Vendres II: nouveaux documents épigraphiques, I Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, Madrid, 1980, p.177-186.
COLLS, D.: L'épave Sant Jordi I (Majorque), Paris, 1987, p.9.
CORSI-SCIALLANO, M. & LIOU, B.: Les épaves de tarraconaise à chargement d'amphores Dressel 2-4, Archaeonautica, 5, 1985.
DÍAZ ÁLVAREZ, P.: Ánforas romanas en los caminos del mar, Vigo, 1981.
DÍAZ ÁLVAREZ, P.: Ánforas romanas en el eje atlántico galaico-lusitano, Vigo, 1984.
FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A.: Estudio de los restos arqueológicos submarinos en las costas de Castellón, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 7, 1980, p.135-195.
FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A.: Estudio del Tráfico Marítimo en la costa de Castellón a través de la Arqueología Submarina, Saguntum, 17, 1982, p.113-129.
GIANFROTTA, P.A. & HESNARD, A.: Due relitti augustei carichi di dolia: quelli di Ladispoli e del Grand Ribaud D, El vi a l'Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental, Badalona, (1985) 1987, p.285-297.
GUERRERO AYUSO, V.M.; COLLS, D. & MAYET, F.: Arqueología submarina: el navío romano Cabrera III, Revista de Arqueología, 74, juny 1987, p.14-24.
IZQUIERDO, P.: Les Sorres: un punt d'ancoratge iberic i romà al delta occidental del Llobregat. Observació preliminar, I, La Sentiu, 8, 1985, p.11-22; II, La Sentiu, 10, 1986, p.11-24.
IZQUIERDO, P.: L'ancoratge de les Sorres, sota el delta del Llobregat, dins l'economia antiga, Tesi de Llicenciatura, Universitat de Barcelona, 1987, inèdit.
IZQUIERDO, P. & alii: Excavacions arqueològiques subaquàtiques a Cala Culip, I, Girona, 1989.
IZQUIERDO, P.: L'ancoratge antic de les Sorres: aportacions a la història econòmica de la costa del Llobregat, Fonaments, 8, 1992, en premsa.
LIOU, B.: Informations archéologiques: recherches sous-marines, Gallia, 31, 1973, p.571-608.
LIOU, B.: Informations archéologiques: recherches sous-marines, Gallia, 33, 1975, p.594-597.
LIOU, B.: Les épaves de la côte transalpine, Cahiers de Prehistoire et d'Archéologie, 24, 1975, p.76 i ss.
LIOU, B. & MARICHAL, R.: Les inscriptions peintes sur amphores de l'anse Saint-Gervais à Fos-sur-mer, Archaeonautica, 2, 1978, p.109-181.
LIOU, B.: Les amphores à huile de l'épave Saint-Gervais 3 à Fos-sur-mer: premières observations sur les inscriptions peintes, I Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, Madrid, 1980, p.161-175.
LIOU, B.: Informations archéologiques: recherches sous-marines, Gallia, 40, 1982, p.442-447.
LIOU, B. & CORSI-SCIALLANO, M.: Le trafic du port de Fos dans l'Antiquité: essai d'évaluation à partir des amphores, Actes du Congrès de Lezoux, 1989, p.153-166.
MAS, J.: El polígono submarino de Cabo de Palos. Sus aportaciones al estudio del tráfico marítimo antiguo, VI Congreso Internacional de Arqueología Submarina, (Cartagena, 1982) Madrid, 1985, p.153-171.
MIRÓ, J.: El litoral catalán: navegación, materiales arqueológicos submarinos e interpretación comercial en época antigua, VI Congreso Internacional de Arqueología Submarina, (Cartagena, 1982) Madrid, 1985, p.455-461.
NICOLÁS, J.C. de: Epigrafía anforaria en Menorca, Cuadernos del CSIM, Arqueología Clásica en Baleares, 2, Maó, 1980.
NIETO, F.J. & NOLLA, J.M.: El yacimiento arqueológico submarino de Riells-La Clota y su relación con Ampurias, VI Congreso Internacional de Arqueología Submarina, (Cartagena, 1982) Madrid, 1985, p.365-383.
PALLARÈS, F.: Atti del Centro Sperimentale di Archeologia Sottomarina-1975, Forma Maris Antiqui, XI-XII, 1975-1981, Bordighera, 1985, p.186-187.
PARKER, A.J. & PRICE, J.: Spanish exports of the Claudian Period: the signifiance of Port Vendres II wreck reconsidered, IJNA, 10, 1981, p.221 i ss.
POLLINO, A.: Amphores à huile de l'île de Sering, Cahiers d'Archéologie Subaquatique, 5, 1976, p.123 i ss.
RAMOS, J.E.; WAGNER, J. & FERNÁNDEZ, A.: El yacimiento arqueológico submarino de Ben-Afelí. Estudio de los materiales (Almazora, Castellón), Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 10, 1984, p.121-158.
REMESAL, J.: Recensión a Archaeonautica 1, 1977, ArchClass, 31, 1979, p.379-389.
SANTAMARIA, C.: L'épave H de la Chrétienne, Saint-Raphaël (Var), Archaeonautica, 4, 1984, p.9-52.
VALLESPÍN, O.: Carta Arqueológica de la Caleta, VI Congreso Internacional de Arqueología Submarina, (Cartagena, 1982) Madrid, 1985, p.59-74.
VII
A partir de la rica epigrafia de les Dressel 20, de l'epigrafia lapidària, de les fonts clàssiques i de les dades arqueològiques, són relativament nombrosos els autors que han intentat anar més enllà d'una simple anàlisi de les peces i han penetrat en un camp més difícil, el de la veritable interpretació històrica d'abast global, en estudiar els aspectes jurídics i econòmics que es van relacionar amb el comerç de l'oli bètic. Aquest nivell superior de la interpretació serà afavorit en el futur per la multiplicació de les dades que constatàvem en la introducció d'aquest treball.
Una de les vies de coneixement més prometedores ha partit de l'estudi dels tituli picti, que han tingut en Emilio Rodríguez Almeida un digne successor de Heinrich Dressel. Aquestes inscripcions permeten conèixer els noms de moltíssimes persones que van estar relacionades amb la producció de l'oli, el seu transport, la seva comercialització i el control estatal que sobre aquest s'exercia. A llarg termini, els estudis que es realitzin en aquest camp acabaran situant cada personatge en la seva funció concreta i en unes coordenades espacials i temporals bastant ajustades.
És particularment interessant la comparació dels personatges que apareixen als tituli picti i a l'epigrafia lapidària, cosa que ha estat iniciada, a nivell general, per José Remesal (1980) i el mateix Rodríguez-Almeida (1983). Aplicacions d'aquesta tècnica a casos particulars han donat fruit en sengles treballs de Thévenot, sobre els Aelii Optati (1952) i de Tchernia (1983), sobre D. Caecilius Hospitalis i M. Iulius Hermesianus. En ambdós casos es tracta d'individus dedicats a la comercialització de l'oli, que són coneguts a les fonts i a l'epigrafia lapidària amb els noms de diffussores, mercatores o negotiatores. Segons Rodríguez-Almeida (1989) aquests tres termes són equivalents, si bé d'altres autors, com Jean Rougé (1966) consideren que els mercatores correspondrien a mercaders d'abast petit i mitjà, que sovint viatjaven amb les mercaderies; els negotiatores a inversionistes que traficaven amb quantitats importants de mercaderies i els diffussores a comerciants especialitzats -en aquest cas en l'oli- més o menys oficialitzats.
Sobre els personatges que desenvolupaven aquestes tasques i que ens consten amb aquest nom en l'epigrafia lapidària, o bé que els coneixem pels epígrafs ß i, més rarament, d dels tituli picti, a més dels treballs esmentats de Tchernia (1983) i Thévenot (1952), cal esmentar les publicacions de Rodríguez-Almeida (1979) i Panciera (1980), que pretenen aclarir la posició social d'aquests individus i la seva funció concreta.
Els epígrafs d dels tituli, permeten treballar sobre un altre aspecte molt important, que és el de l'organització del sistema fiscal aplicat al comerç de l'oli, cosa que pot ser després extrapolada, amb les reserves adequades, al conjunt de la navegació marítima. Sobre el pagament del portorium o taxa exportació hi han treballat diversos autors, com ara Franck (1936), Laet (1949) o el mateix Remesal (1986), tant sobre la quantitat concreta de la taxa (entre un 2% i un 2,5%) com sobre l'organització del control fiscal.
D'altra banda un tema que tot just és encetat i que ha de ser desenvolupat és el del paper de la Bètica com a colònia d'extracció (REMESAL, 1977 i 1979; PARKER & PRICE, 1981), de la qual l'imperi n'obtenia matèries primeres abundants, no tan sols aliments, com l'oli, el vi o les salaons de peix, sinó també metalls i especialment plom, plata, coure i estany.
El conreu de l'olivera a la Bètica i les condicions geogràfiques que l'envolten ha estat tractat per Michel Ponsich (1980, 1982 i 1988), que ha posat les bases per a la comprensió de l'organització de la producció i del transport. Sobre aquest mateix tema són importants també les aportacions de Remesal (1978 i 1980), que arriba a intentar veure les relacions entre aquesta organització i la societat bètica (REMESAL, 1977-78).
També hi ha autors, com Sáez i Chic (1983), que han intentat plantejar les possibilitats de l'ús de l'epigrafia amfòrica per a l'estudi del desenvolupament del colonat a la Bètica.
El paper essencial que representà l'annona en el transport de l'oli, derivat de l'abastament de les legions i dels repartiments públics, ha estat revisat en els treballs de Pavis D'Escurac (1986) i de Remesal (1986a). Aquest darrer autor ha examinat el funcionament de la distribució al limes germànic i n'ha extret conclusions importants, que permeten entreveure fins a quin punt l'annona militaris fou essencial per a l'arribada d'oli bètic a aquesta zona, actuant fins i tot com a catalitzador del comerç privat (REMESAL, 1986b).
En la mateixa línia d'anàlisi i valoració de la intervenció estatal en el transport d'àmfores oleàries bètiques hi ha un article de Genaro Chic (1981).
Pel que fa al marc general en el qual es desenvolupen aquests processos de transport i de comerç, segueix sent essencial la magna obra de Jean Rougé (1966) sobre l'organització del comerç marítim, tot i el quart de segle transcorregut des de la seva publicació.
Pel que fa a l'evolució al llarg del temps de la gestió de l'oli bètic, són importants els articles de Rodríguez-Almeida (1980) sobre l'evolució de la gestió de l'oli entre Vespasià i Alexandre Sever, i de Remesal (1983) sobre les transformacions que pateix l'exportació de l'oli bètic al llarg del segle III.
Finalment, cal esmentar una monografia sobre l'exportació de l'oli d'una ciutat concreta, Astigi, elaborada recentment per Chic (1986).
Bibliografia bàsica
CHIC GARCÍA, G: El Estado y el transporte de las ánforas olearias béticas durante el alto imperio romano, Gades, 7, Cádiz, 1981, p.27-36.
CHIC, G.: El comercio del aceite de la Astigi romana, Habis, 17, 1986, p.243 i ss.
FRANCK, T.: On the export tax on the spanish harbours, AJPh, 1936, p.87-90. (NC)
LAET, S.J. DE: Portorium. Étude sur l'organisation douanière chez les romains surtout à l'époque du Haut-Empire, Bruges, 1949.
PANCIERA, S.: Olearii, MAAR, 36, 1980, p.235-250.
PARKER, A.J. & PRICE, J.: Spanish exports of the Claudian Period: the signifiance of Port Vendres II wreck reconsidered, IJNA, 10, 1981, p.221 i ss.
PAVIS D'ESCURAC, H.: La préfecture de l'Annone, service administratif impérial d'Auguste à Constantin, Roma, 1976.
PONSICH, M.: Nouvelles perspectives de l'olivier du Bas-Guadalquivir dans l'Antiquité, I Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, Madrid, 1980, p.47-56.
PONSICH, M.: Le facteur géographique dans les moyens de transport de l'huile de Bétique, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982) Madrid, 1983, p.101-113.
PONSICH, M.: Aceite de oliva y salazones de pescado. Factores geoeconómicos de Bética y Tingitana, Madrid, 1988.
REMESAL, J.: Economía oleícola bética: nuevas formas de análisis, AEA, 50-51, 1977-1978, p.87-142.
REMESAL, J.: Recensión a Archaeonautica 1, 1977, ArchClass, 31, 1979, p.379-389.
REMESAL, J.: Reflejos ecomómicos y sociales en la producción de ánforas olearias béticas, I Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, Madrid, 1980, p.131-153.
REMESAL, J.: Die ölwirtschaft in der Provinz Baetica: neue Formen der Analyse, Saalburg-Jahrbuch, 38, 1982, p.30-71.
REMESAL, J.: Ölproduktion und Ölhandel in der Baetica: ein Beispiel für die Verbindung archäeologischer und historischer Forschung, Münstersche Beiträge zur antiken Handelgeschichte, II, 2, 1983, p.91-111.
REMESAL, J.: Transformaciones en la exportación del aceite bético a mediados del siglo III d.C., II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982) Madrid, 1983, p.115-132.
REMESAL, J.: La annona militaris y la exportación de aceite bético a Germania, Madrid, 1986.
REMESAL, J.: Die Organisation des Nahrungsmittelimportes am Limes, Forschungen und Berichte zur Vor- und Frühgeschichte in Baden-Würtemberg, 20, 1986, p.760-767.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: Monte Testaccio: i mercatores dell'olio della Betica, MEFRA, 91, 1979, p.873-975.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: Vicissitudini nella gestione del commercio dell'olio betico da Vespasiano a Severo Alessandro, MAAR, 36, 1980, p.277-290.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: El emporio fluvial y el Testaccio: onomástica extraanfórica y otros problemas, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982) Madrid, 1983, p.133-161.
RODRÍGUEZ ALMEIDA, E.: Los tituli picti de las ánforas olearias de la Bética, Madrid, 1989.
ROUGÉ, J.: Recherches sur l'organisation du commerce maritime en Méditerranée, Paris, 1966.
SÁEZ FERNÁNDEZ, P. & CHIC GARCÍA, G.: La epigrafía de las ánforas olearias béticas como posible fuente para el estudio del colonato en la Bética, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982) Madrid, 1983, p.193-210.
TCHERNIA, A.: D. Caecilius Hospitalis et M. Iulius Hermesianus, II Congreso Producción y comercio del aceite en la Antigüedad, (Sevilla, 1982) Madrid, 1983, p.183-191.
THÉVENOT, E.: Una família de negociantes de aceite establecida en la Bética en el siglo II: los Aeli Optati, AEA, 1952, p.225-231.
TORNAR A LA PÀGINA DE PERE IZQUIERDO
