UN NOU CENTRE PRODUCTOR D'AMFORES A LA VALL DE L'EBRE: EL MAS DEL CATXORRO DE BENIFALLET
Pere IZQUIERDO i TUGAS
TORNAR A LA PÀGINA DE PERE IZQUIERDO
Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya (1987-1989)
Article publicat a "Homenatge a Miquel Tarradell", Estudis Universitaris Catalans, Barcelona, 1993, p.753-765.
Publicat a Internet, desembre de 1999.
El coneixement arqueològic del nostre país està fortament mediatitzat pels diferents graus d'intensitat de la recerca que s'hi ha efectuat. Aquesta intensitat sembla ser, en part, directament proporcional a la densitat de la població actual.
Això és especialment palès en el nostre coneixement del poblament antic en regions relativament despoblades i allunyades dels centres universitaris, com és el cas del Baix Ebre, regió d'importància cabdal dins les comunicacions de la meitat septentrional de la Península fins que, al segle passat el ferrocarril feu entrar en decadència la navegació fluvial i, conseqüentment, el desenvolupament econòmic i demogràfic de la regió.
Així, a nivell del poblament romà, sorprèn l'aparent escassetat de jaciments dins l'ager d'una ciutat activa i dinàmica com devia ser Dertosa, escassetat que ha de ser atribuïda en bona part a l'absència d'una tradició d'afeccionats a l'arqueologia i de prospeccions sistemàtiques amb criteris científics, que en aquest cas ha estat acompanyada d'una forta sedimentació al·luvial que ha ocultat completament els jaciments situats en la plana propera al riu.
En el cas de la producció ceràmica, i en concret de la fabricació d'àmfores, cal tenir present que tant l'únic centre conegut fins ara com el que nosaltres presentem han estat descoberts i investigats a causa de la construcció de carreteres, cosa que ha incrementat el nostres coneixements a costa de destruir-los parcialment. Considerem molt probable que el desenvolupament de prospeccions en els propers anys a les comarques meridionals del Principat i a les septentrionals del País Valencià canviï en bona part el panorama que fins ara teníem de la producció amfòrica dins la Prouincia Hispania Citerior, mostrant un continu de centres productors amb una homogeneïtat relativa a nivell de formes i d'estructures comercials. Només així serà possible la comprensió global de la producció i de l'exportació del vi tarraconense, sense deixar-nos portar per concentracions de jaciments que poden ser enganyoses.
El jaciment del Mas del Catxorro
La vil·la romana del Mas del Catxorro de Benifallet és situada damunt d'una terrassa sedimentària a tocar del riu Ebre, a un quilòmetre i mig aigües amunt del nucli urbà d'aquesta població. El jaciment fou descobert el 1902 pel propietari benifalletenc Salvador Murall, que en publicà una breu notícia, assenyalant l'existència de murs a la vora del riu i de diversos enterraments que s'estenien fins als bancals de Tornís, un turó proper separat de la resta per la carretera de Tortosa a Garcia.
Posteriorment, el jaciment fou afectat per diverses transformacions agrícoles que van destruir-lo parcialment en una extensió d'unes dues hectàrees, trobant-hi diverses restes, les quals van ser abocades al talús del riu per tal de guanyar terrenys per al conreu.
Entre aquestes restes hi havia un gran contrapès de premsa paral.lelipèdic fet pedra calcària, que devia estar en origen al costat d'un altre de cilíndric, de dimensions encara més grans, amb encaixos laterals de sosteniment en forma de cua de milà, el qual es conserva in situ dins el seu pou original.
L'any 1987 el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya hi va realitzar la primera campanya d'excavacions amb metodologia arqueològica, provocada per la decisió (irrevocable) de la Direcció General de Carreteres de la mateixa institució d'ubicar-hi un pont dins la xarxa de l'Eix de l'Ebre.
L'excavació consistí essencialment en l'excavació del sector que havia de ser destruït per la construcció d'un estrep del pont i d'algunes àrees addicionals que podien ser afectades pel pas de la maquinària. L'empresa Laing, concessionària de les obres, va fer-se càrrec dels costos de contractació d'arqueòlegs i d'obrers, mentre que des del Servei d'Arqueologia vam encarregar la direcció tècnica dels treballs a les senyores Miriam i Elisenda Carbonell i Solé.
Les excavacions portaren a la llum algunes estructures de pedra seca força arrasades, corresponents a instal·lacions industrials de difícil interpretació, i diversos enterraments en cista, tots els quals saquejats parcialment o total, mentre que la prospecció sistemàtica dels camps propers demostrava la gran extensió del jaciment i la seva ocupació continuada des d'inicis de l'Alt Imperi romà fins a l'època islàmica. Cal destacar que el jaciment en qüestió apareix en els documents medievals amb el nom de Mas de Canício, cosa que ha estat interpretada com a indicativa de l'existència d'una antiga església cristiana en aquest indret.
D'altra banda, al Museu Municipal de Tortosa hi ha un coll d'àmfora Pascual 1 que prové sense cap dubte de la part superior d'aquest jaciment, té una pasta ceràmica idèntica a les troballes que descrivim més endavant, i porta estampada al coll la marca C. MUSSIDI NEP(otis).
Les troballes del 1988
El 1988, la destrucció de les conduccions de rec per causa de les obres del pont motivà que el pagès propietari dels terrenys hi excavés una petita rasa per instal·lar-hi una canonada. En una visita d'inspecció que hi vam realitzar acompanyats pel senyor Víctor Revilla i Calvo, vam poder observar que la rasa havia seccionat parcialment un testar d'àmfores de la forma Pascual 1, i procedirem a organitzar-hi una segona campanya d'excavacions, centrada en una petita àrea molt propera al riu i al futur extrem del pont.
La mostra de material superficial remogut que vam recollir en aquell moment, contenia vint-i-tres fragments de boca d'àmfora Pascual 1, dotze fragments de nansa de la mateixa forma, dos fragments de paret de T.S.Hispanica, un fragment de T.S.Clara C (forma Hayes 50B-Lamboglia 40, segona meitat del segle IV), dos fragments de T.S.Clara D (formes Hayes 103 de finals del s.V i inicis del VI, i indeterminada) i un fragment de vora de ceràmica africana de vora fumada.
El Servei d'Arqueologia va encarregar a la senyora Miriam Carbonell la realització d'una cala de prospecció en el darrer tram de la nova canonada. En aquesta cala hi van aparèixer restes d'un mur de pedra seca i d'una canalització romana realitzada amb imbrices, així com una tomba baix-imperial arrasada, construïda amb tegulae, tot això embolcallat per diversos estrats formats quasi únicament per fragments d'àmfora de les formes Dressel 7/11, Oberaden 74 i Pascual 1, amb un predomini abassegador d'aquest darrer tipus.
Entre els fragments d'àmfora dels estrats superiors hi aparegueren fragments de ceràmica de cuina africana i de Terra Sigil·lada Africana D dels segles V i VI que impliquen un trasllat dels materials alt-imperials a aquest sector en temps visigòtics, potser per anivellar el terreny. El estrats inferiors contenien bàsicament fragments de Pascual 1 amb clars defectes de cocció, entre els quals es van trobar separadors per assecar la ceràmica, ajustadors per enfornar-la i una peça piramidal que probablement també es relaciona amb els processos de producció ceràmica.
Cal assenyalar la presència en el darrer estrat, en el qual no hi havia cap mena de ceràmica fina, de nombrosos fragments d'urna que probablement impliquin la producció de ceràmiques comunes juntament amb les àmfores, aprofitant els nombrosos espais buits que aquestes devien deixar dins el forn (o forns).
En l'estrat immediatament superior, de quaranta centímetres de gruix, hi havia un total de 220,5 quilograms de fragments informes de panxa d'àmfora (18 kg/m2), a més de molts d'altres fragments amb forma. En dos fragments de vora hi havia impresa una marca que nosaltres identifiquem, amb algunes reserves que exposem més endavant, amb la que Delattre i Loeschke llegiren MAES(i) CELS(i).
Simultàniament a la realització d'aquesta campanya d'excavacions de salvament, un treballador de les obres del pont, que vol romandre en l'anonimat, ens lliurà un sac de material amfòric trobat a mig metre sota la llera del riu en el transcurs de l'excavació d'un estrep situat dins d'aquest, a molt pocs metres de la riba on està el jaciment romà. Aquest material havia rodat d'un dels testars del forn, si no hi havia estat abocat directament, atès que hi havia diversos fragments d'àmfora deformats i ennegrits per una cocció defectuosa, amb trencadures esdevingudes dins el forn. Els fragments recuperats (figures 1 i 2) pertanyen a les formes Dressel 2/4, Pascual 1, Dressel 7/11 i Oberaden 74, que devien ser les fabricades en el forn, sense que puguem excloure la producció d'altres formes més minoritàries i difícils d'identificar, a jutjar pel material obtingut en l'excavació.
La producció amfòrica de Benifallet
En resum, ens trobem davant d'un centre de producció d'àmfores desconegut fins a l'actualitat, situat a tocar del riu Ebre, en un indret on l'existència d'un embarcador és molt probable, cosa que segueix el patró comú als forns d'àmfores de les riberes del Guadalquivir, l'altre gran riu navegable de la Península Ibèrica. No es pot oblidar que l'àmfora és un contenidor destinat al transport naval i dissenyat per a aquesta funció, de manera que els llocs on es produïa havien de ser propers a ports, ancoratges, embarcadors o vies fluvials menors, susceptibles de veure incrementat momentàniament el seu cabal mitjançant artificis que eren ben coneguts en època romana.
El taller de producció d'àmfores de Benifallet devia formar part d'una vil·la rústica de grans dimensions, la producció de la qual devia servir per a envasar la producció vínica d'una àrea probablement extensa. Encara que avui la vinya està en recessió, no podem oblidar que fou el conreu principal del Municipi durant el segle passat, i que davant mateix del jaciment hi ha la sortida natural al riu de la plana del Pinell de Brai, ja dins l'actual comarca de la Terra Alta, famosa en l'actualitat pels seus vins característics.
Pel que fa a la datació de la producció amfòrica, atesos els escassos referents estratigràfics, cal recórrer als paral·lels de les formes i de les marques trobats arreu de l'Occident romà.
La forma Pascual 1 ha estat interpretada sovint com una imitació de la Dressel 1 originària de la Laietània. No obstant, diverses troballes recents han matisat aquestes consideracions: d'una banda, avui es coneixen produccions d'aquest tipus a la Ribera d'Ebre, Eivissa i a la Gàl·lia, a més de la que presentem en aquest article; de l'altra, ha estat demostrada la imitació gairebé perfecta de la forma Dressel 1 en l'àrea laietana durant tot el segle I aC., cosa que per nosaltres inhabilita la possibilitat que hi hagués una voluntat d'imitació de les formes itàliques a l'hora de realitzar les Pascual 1. Ateses les fortes diferències formals que presenten les Pascual 1 respecte els seus hipotètics models (llavi recte lleugerament obert, panxa fusiforme, coll curt i nanses de secció circular amb una estria longitudinal estreta i ben marcada), pensem que més aviat caldria considerar-les com un tipus ben diferenciat, creat ex-profés amb la intenció d'identificar els vins de la tarraconense mitjançant un contenidor característic tan fàcil de reconèixer per als contemporanis com avui ho és per a nosaltres. En tot cas, el model a partir del qual s'inspirà el terrisser anònim que creà el tipus cal cercar-lo, probablement, en la forma Haltern 70, amb la qual Tchernia ja advertia que en alguns casos es podia confondre.
Pel que fa a la datació d'aquesta producció i de la seva exportació, sembla que cal fixar-ne l'inici en la dècada del 40 al 30 aC i devia perdurar als mercats fins a l'època flàvia, encara que s'hi fa rara des de l'aparició de les Dressel 2/4 tarraconenses, esdevinguda vers el canvi d'Era.
Els fragments de Pascual 1 trobats al Mas del Catxorro presenten una certa diversitat que va des de les variants "clàssiques", de llavi alt i molt lleugerament exvassat, fins a d'altres de més curts i exvassats que poden relacionar-se amb la forma anomenada Laietana 1 o Tarraconense 1, dins la qual pensem que s'han englobat variants formals força diferents, algunes de les quals podrien haver estat prototipus de la Pascual 1 "estàndard". El contingut vínic d'aquesta forma és, ara per ara, indiscutit.
Els fragments de llavi atribuïts a aquest tipus recollits el dia del descobriment del testar tenen una alçada que oscil·la entre els 50 i els 77 mil·límetres, mentre que el gruix va dels 14 als 19 mm. i el graó inferior del llavi se separa de 3 a 8 mm. de la paret del coll. Els diàmetres de boca fan de 13 a 15 cm., amb un sol cas de 17 cm. En allò que pertoca a les nanses, són marcadament aplanades, amb una amplada de 42-50 mm. i un gruix de 21-29 mm.
Les àmfores Dressel 2/4 (Dressel 2, 3, 4, 5, 44 i 45; Ostia LI, Camulodunum 183-184, Callender 2 i Peacock-Williams 10) sí que són veritables imitacions d'un tipus originari de l'illa de Kos, que s'estengué a partir de la segona meitat del segle I aC a gairebé totes les àrees productores de vi de l'Imperi. Pel que fa a les produccions tarraconenses d'aquesta forma, fins ara es coneixen tallers al Baix Empordà, al Barcelonès, al Baix Llobregat, al Vallès, al Maresme, al Baix Camp, a la Ribera d'Ebre, a la Plana Baixa, al Camp de Morvedre, a la Safor i a la Marina Alta, cobrint per tant bona part de la costa de la Prouincia.
L'inici d'aquestes produccions es devia esdevenir vers el naixement de Crist i el final de la seva exportació no sembla ultrapassar l'època flàvia. Es tracta d'un tipus d'envàs destinat indubtablement a contenir vi, ja des dels seus precedents grecs.
Els fragments trobats al riu tenen un llavi de secció ovalada, un xic més desenvolupat que l'habitual en les produccions laietanes, amb una estria en la connexió amb el coll, una alçada de 22 a 29 mm. i un gruix de 22 a 26 mm.. El diàmetre de la boca és de 150 a 155 mm. i les nanses són veritablement bífides, formades per dos rodets d'argila enganxats, d'un diàmetre de 22 a 28 mm., que comporten amplades de 44 a 53 mm. La única nansa que tenim sencera (figura 1.1) té una longitud de 17 cm., curta en comparació amb les produccions de Laietània.
La forma Oberaden 74 és una àmfora tarraconense de base plana que sovint es confon amb la Dressel 28, que és una producció bètica, de la qual es diferencia pel seu llavi, més senzill en els envasos tarraconenses, tots ells amb nanses poliestriades, que semblen tenir també una capacitat inferior i una cronologia anterior. Sembla que és una de les primeres produccions amb base plana, més adaptades als vaixells fluvials que als marítims. Com a tal, ha de ser un antecedent dels tipus fabricats a la Bètica (Dressel 28) i a la Gàl·lia (Gal·la 4 principalment) durant l'Alt Imperi, tradició que és recollida al Baix Imperi per les produccions africanes de la forma Dressel 30. La Oberaden 74 és una àmfora de l'època d'August, amb paral·lels ben datats al mur d'àmfores de Byrsa, anterior al 10 aC; a Oberaden, campament ocupat de l'11 al 10/8 aC i a Haltern, del 5 aC al 9 dC.
Es fabricaren àmfores Oberaden 74 al Sot del Camp, amb la marca PHILOD... que també és coneguda sobre un exemplar del Museu de Tarragona, i als forns de Tivissa, on es relacionen amb la marca SEX. DOMITI. Respecte al seu contingut, després de la publicació dels tituli picti de les Dressel 28 bètiques de Port Vendres, que contenien vi, se li ha atribuït el mateix per afinitat. No obstant, Dressel considerava la seva forma 28 com un contenidor de garum, i Zevi proposava el garum, els moluscs, la mel i les olives com a possibles continguts. No dubtem que sobre aquest problema encara no ha estat dita la darrera paraula, però de moment la hipòtesi del vi ens segueix semblant la més probable, encara que caldria preguntar-se de quina classe de vi es tractava.
Els fragments d'Oberaden 74 de Benifallet ens mostren, com a trets més característics, l'escassa profunditat de l'estria del llavi, que aquí només és una petita depressió, i unes nanses amples i aplanades (67x28 mm.), amb dues estries longitudinals paral·leles, amples (14-16 mm.) i poc fondes (4-5 mm.), realitzades amb el dit.
Finalment, hi ha el grup amfòric anomenat Dressel 7/11 (o Dressel 7/13 per alguns autors, englobant els tipus Beltrán I, Paunier 435, Camulodunum 186A, Schöne-Mau VII i Peacock-Williams 16 i 17), tradicionalment atribuït al transport de les salses de peix bètiques, pateix des del nostre punt de vista d'una excessiva amplitud tant en les seves "variants" formals com en els continguts i en les àrees de producció. Així, fou produïda en diversos forns de la costa bètica: el Rinconcillo (Algeciras), Chiclana de la Frontera, Campo de Soto i Cerro de los Mártires (San Fernando, Cádiz), i Villanueva, Torre Alta, Olivar de los Valencianos i Finca de Santo Domingo (Puerto Real). També es coneixen produccions a la Tarraconense i a les Gàl.lies, en els forns de Xàbia, Tivissa, Llafranc, potser Empúries, Sallèles d'Aude, Velaux i Lyon. No obstant, els intents publicats fins ara de subdividir el tipus no han contribuït gaire a la clarificació d'aquests problemes, i segueix pendent la necessitat d'una sistematització que determini quines són les variables formals realment significatives. Les àmfores piriformes i ovoides, amb colls curt i llavis motllurats exvassats que defineixen aquesta forma, són característiques del segle I dC.
Els fragments de Dressel 7/11 trobats al Mas del Catxorro de Benifallet tenen la mateixa pasta ceràmica que la resta de productes del forn, cosa que ens permet d'afirmar la seva pertinència al conjunt. Encara que el material és molt fragmentari, sembla que cal atribuir-lo al tipus 9 de la taula de Dressel, amb boca força exvassada i llavi de motllura senzilla (fig.2). El diàmetre de boca dels fragments coneguts va dels 21 als 25 cm., amb una alçada del llavi entorn els 40-45 mm., i un gruix màxim d'aquest de 24-27 mm.
Com ja ha estat assenyalat per al cas de Tivissa, és difícil de creure que aquestes àmfores del Mas del Catxorro servissin per a contenir garum, atesa la relativa llunyania del mar, tot i que l'Ebre sempre ha estat un riu ric en peix. De tota manera, sembla estrany que els dos tallers coneguts en la regió produïssin quatre formes amfòriques diferents i ben definides per envasar un únic producte, el vi, i algunes d'elles bé podrien haver contingut algun derivat d'aquest o d'altres productes agrícoles, com ara defrutum (vi cuit), olives conservades en vi o vinagre, mel i hidromel, etc... Encara cal tenir en consideració una altra possibilitat, que és la de l'envasat de diverses classes de vi diferents, i en aquest sentit ens costa de creure que els envasos vínics no reflectissin clarament la diferència entre posca, acetum i vi, vins dolços i secs, blancs i negres, vells i joves, etc... De tota manera, hem de reconèixer que seran necessaris nous elements de judici, derivats de l'estudi dels tituli picti i dels centres productors en sí mateixos, per a trobar una solució a aquest problema.
Les pastes de les àmfores del Mas del Catxorro són bastant homogènies, d'aspecte compacte i desgreixant petit i escàs, amb punts de calç de vegades abundants i algunes partícules escadusseres de quars i de mica de reflex daurat, presentant en secció petits vacúols. Els seus tons són rosats, taronjats o vermellosos, depenent probablement de la cocció, sense arribar als vermells forts de moltes Dressel 2/4 laietanes ni presentar els nombrosos grans gruixuts de quars que originaren la definició rouge à points blancs per a les àmfores tarraconenses. Vers la superfície dels envasos, el color de la pasta esdevé francament beix, fent-se evidents els punts de calç i algunes altres partícules petites negres i grises molt escasses, per bé que en alguns casos es mantenen els tons taronjats. Alguns fragments d'Oberaden 74 presenten engalbes blanquinoses, mentre que d'altres d'aquesta forma i de la Dressel 7/11 tenen engalbes grises molt espesses i adherents, aparentment aplicades amb brotxa, que fan unes aigües grises i beiges molt característiques.
Les marques d'àmfora trobades al Mas del Catxorro no són gaire abundants i sembla que la major part de la producció devia ser anepígrafa, encara que és aventurat afirmar això atesa la poca superfície que ha estat excavada i el caràcter superficial de les troballes.
La primera marca que s'hi va trobar és la que llegim C(aii) Mussidi(i) Nep(otis), datada entorn el naixement de Crist, i coneguda de fa anys en diversos jaciments i sobre tres tipus amfòrics: a Haltern (5 a.C.-9 dC.), a Rouen, a Roma i a Bañales de Uncastillo apareix sobre Oberaden 74; a La Longarina (0-12 dC.) i les illes Columbretes, sobre Pascual 1; a Fòs sobre Dressel 7/11 resinada, trobada juntament amb una altra àmfora de la mateixa forma estampada TIBISI.
La gens Mussidia sembla que pertanyia a l'Ordre senatorial, i tots els representants coneguts són de l'època d'August, moment en el què la família va tenir un cònsol i un procònsol a Sicília. Es tracta d'un gentilici poc freqüent, però aquests possibles parents del nostre Caius tenien els praenomina Lucius i Titus.
Les altres dues marques conegudes al jaciment van ser trobades durant l'excavació del 1988 i són difícils de llegir pel seu estat de conservació. Encara que el seu text pot ser interpretat MAVL CAL, MAE CAL, MAVL CEL o MAE CEL, pensem que cal relacionar-les amb la marca MAES(i/iani) CELS(i), coneguda a Oberaden sobre una àmfora de la forma 74 d'aquest jaciment, cosa que data la marca entorn el 10 aC., datació confirmada pels trenta exemplars del mur d'àmfores de Carthago.
Un Maesius fou cònsol el 245 dC i una inscripció de Càpua esmenta un Quadratus Maesianus Celsus de classe senatorial, nom massa proper al de la marca per no ésser tingut en compte.
Conclusions
A tall de conclusions, hem de considerar establert que en el jaciment romà del Mas del Catxorro de Benifallet hi va haver un forn d'àmfores que produí la forma Oberaden 74 des d'abans del 10 aC., les formes Pascual 1 i Dressel 7/11 en època augústia i la forma Dressel 2/4, sempre anepígrafa, ja en el segle I dC.
Les marques estampades sobre les tres primeres formes semblen indicar-nos que la vil·la i la figlina eren propietat d'un individu de possible origen senatorial (o llibert d'una família senatorial), anomenat Maesianus (o més improbablement Maesius) Celsus, i que aquesta propietat va passar en el darrer deceni abans de la nostra Era, per raons difícils d'esbrinar, a mans d'un altre individu de semblant posició social anomenat C. Mussidius Nepos. Això, evidentment, en el supòsit que hi hagués un únic propietari.
Posteriorment, la figlina devia deixar de marcar les àmfores i ens és impossible seguir tan detalladament aspectes concrets de la seva evolució, però és evident que, després de finalitzada la producció amfòrica, l'hàbitat continuà en l'indret com a mínim fins a la conquesta islàmica, moment en el què va ser utilitzat com a necròpolis.
TORNAR A LA PÀGINA DE PERE IZQUIERDO
