Fages - Dalí, crònica d'un encanteri

Josep Playà Marset
(extret del catàleg de la exposició "Carles Fages de Climent. Poètica i mítica de l'Empordà")

Carles Fages de Climent i Salvador Dalí tenen molts aspectes concomitants en les seves vides, començant pel fet que tots dos van fabular sobre la seva trajectòria fins al punt d'enganyar sovint els biògrafs. La seva relació d'amistat i d'influències mútues va tenir dues etapes ben diferenciades, la primera durant els anys de joventut, quan tots dos encara es movien en ambients esquerranosos i catalanistes, que es pot situar entre 1921 i 1928, i una segona, ja en la maduresa, quan tots dos són titllats de conservadors i massa complaents amb el règim franquista, etapa que va des de 1950 fins a 1968, arran de la mort de Fages. Acids i cruels com eren amb els seus enemics, totes les declaracions i escrits en els quals s'al.ludeixen es mouen sempren en el respecte i l'elogi, com si haguessin estat pressos d'un encanteri entramuntanat.

Més enllà de les coincidències biogràfiques, que comencen amb el seu naixement al carrer Monturiol de Figueres - encara que Fages ho fa la carrer Enginyers, i només la finestra de la seva cambra donava a Monturiol -, i ideològiques, que hi son, convé remarcar que compartien una Geografia sentimental de l'Empordà, on conviuen paisatges, homenots i mitologies que plasmaran repetidament en les seves obres. Aquest focus d'interès comú es el que explica que periòdicament reprenguessin el contacte. La col.laboració iniciada en les bruixes de Llers (1924), primer llibre de poemes de Fages i primer llibre il.lustrat per Dalí, va continuar amb la Balada del sabater d'Ordis (1954) i amb l'auca el triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí (1961). Fages mai va repetir amb un artista per fer il.lustrar els seus llibres; Dalí tampoc acostumava a treballar amb els mateixos autors i només va donar una tercera oportunitat a noms com André Breton, Paul Eluard, Maurice Sandoz, Shakespeare i ...Fages.

Quan publiquen aquella opera prima sobre les bruixes, Dalí te 20 anys i encara no ha exposat mai fora de Figueres, i Fages 22, però ja ha guanyat els primers premis i comença a ser conegut a Barcelona. Quasi trenta anys després, quan Eugeni d'Ors accepta prologar la Balada del sabater d'Ordis, afegirá unes paraules profètiques que revelen el canvi de papers que s'ha produït:"no sentim cap temença per Salvador Dalí. Però no sabem encara si es congriarà encara, durant algun temps, sobre Fages de Climent, la dissort, la incomprensió i la injustícia".

Molts dels llibres il.lustrats per Dalí recullen dibuixos esparsos i d'èpoques anteriors. En general, no succeeix així amb les tres obres esmentades. Pel que sabem, el pintor participava de tot el procés creatiu i fins i tot els textos eren fruit de les discusions que mantenien. Sobre Les bruixes de Llers escriurà més tarde en Fages: "Al componer en íntimo intercambio la edición del poema, ni el poeta ni el ilustrador conocían los escenarios que en él se describen. Cuando en el carrito de un gitano que solía servir de modelo del pintor en su estudio fueron por vez primera a Llers, ya aparecido el libro, ambos convinimos que todo estaba bien, porque las cosas se hallan siempre de antemano como debe ser en su sitio correspondiente. Lo imprescindible para interpretar un paisaje determinado, dijo Salvador, es no haberlo visto nunca". Aquesta confiança mútua tindrà la seva máxima expressió en una obra com l'auca, en aparença un divertimento, si bé en realitat fou una obra molt treballada per ambdós. Tant que en Dalí va arribar a fer alguns dels rodolins i en Fages es va atrevir a fer canvis en les il.lustracions, tot plegat amb el consentiment d'un i altre.

I per si quedava encara algun dubte de la fonda relación entre tots dos artistes, existeix una carta de Dalí en la qual diu al seu amic:"Pots explotar els meus dibuixos originals reproduïts en l'auca El triomf i el rodlí de la Gala i en Dalí i treure'n el rendiment editorial i industrial en totes les formes i aplicacions, per risc i compte teu. Desitjo que sàpigues fer-ho".

Aquesta fidelitat es va mostrar en altres episodis personals com la participació destacada de Fages als actes d'homenatge a Dalí, el 1960 a Portlligat i el 1961 a Figueres, o en l'organització d'una exposició d'homenatge al pintor, el 1964, en elCeller d'en Climent, un local nocturn que el poeta regentava a la Selva de Mar. Únicament es pot parlar d'un lapsus de separació als anys 30 - tret dels períodes en què Dalí va viure a l'estranger. Correspon a l'època surrealista de Dalí i aquí es produeix una separació profunda de l'entorn noucentista i orsià de Fages.

Tot i que no hi ha testimonis directes d'aquest distanciament, segurament el punt àlgid va ser l'article que Fages escriu a La Nova Revista sobre el "II saló de tardor" (novembre de 1927). Allà parla per primera vegada dels "acrobatismes sobrerealistes de Dalí" i ho fa amb un to de discrepància amb aquesta estètica que no podia plaure el pintor: "Ara Dalí està sota l'acció del manifest que en 1924 proclamava André Breton. El pròxim fracàs de l'enginyosa teoria de desrealitzar la vida fins a la follia es albirador en aquesta causa, em sembla: vol confondre la vida mateixa amb l'art, duent-la fins on, pels seus propis atributs de sempre, l'art arribava. Vol fer les coses més que reals i més que subjectives; i el procés per arribar-hi és el menyspreu de les veritats metafísiques i de les fonts lògiques del coneixement i un esforç per sostreure els sentits de l'imperi fins ara admès de la raó". Fages accepta aquests principis si s'utilitzen per mantenir una actitud distant envers la realitat, però considera que "aquesta posició morbosa, erigida en sistema, és falsa". I continua dient: "L'habilíssim i sagaç empordanès ha contribuït al nou art, tributari de la filosofia freudiana, amb les teles titulades Aparell i má, La mel és més dolça que la sang (...). L'execució de les arbitrarietats més audacionses hi és feta amb una sàvia tècnica i una benedictina paciència. Les deformacions aparents de la imaginació no són, en un minyó del temperament d'en Dalí, altra cosa que agudeses d'enginy. Però ni que deformacions fossin, ¿acàs aquest dret de l'art, indiscutible, a deformar, no l'havien ha afirmat, entre altres, Goya i Jeroni Bosch?".

No ha quedat constància de cap exabrupte dalinià envers Fages, con els que va dedicar a Sebastià Gasch, Rafael Benet o altres intel.lectuals catalans de l'època, però alguna escletxa es va obrir perquè van haver de passr vint anys fins que tots dos tornessin a coincidir.

Aquest respecte fins i tot en les diferències, el van traslladar tots dos als seus escrits i a les seves declaracions públiques. Dalí esmenta amb admiració Fages en el discurs que fa a l'Ajuntament de Figueres el dia del seu homenatge i també en la inauguració del Teatre-Museu, dues ocasions en què, a més, va voler que la comitiva oficial sortís de Vila-sacra, la capital artística segons Fages. Però Dalí també es esmentat en pràcticament totes les conferències del seu amic.

Al llibre Vilasacra, capital del món (Ed. Pérgamo 1967), transcripció de la conferència pronunciada el 4 de febrer de 1956 al Casino Menestral de Figueres, Fages parla del gran repte de construir una catedral al Far. "Per aclamació, l'arquitecte genial capaç de dur a terme una obra tan gran només podria ésser en Salvador Dalí, i els seus ajudants, en Ramon Reig, en Jano Bonaterra i en Claudi Diaz". Per a les capelles, absis i absidioles proposa una decoració mural a càrrec de Bartomeu Massot, Evarist Vallès i Joan Sibecas. En ramon Guardiola seria degà de la facultat de Ciències Polítiques i Pedagògiques i el Senyor Carbona, el rector jubilat de la Facultat de la Ironia Empordanesa, com a deixeble de Francesc Pujols.

La reacció de Dalí no es va fer esperar."Més que la seva poesia, admiro a n'en Fages de Climent la idea exposada en la seva conferència Vilasacra capital del món, en la qual està contingut el resum del seu pensament poètic". I, el que és més interessant, ho diu quan encara no s'ha publicat el llibre, la qual cosa vol dir que o bé en Fages li n'havia fet arribar un esborrany o bé li n'havien parlat. I una segona constatació: Dalí promet a l'alcalde Ramon Guardiola que farà un museu a Figueres i serà no "la catedral de l'art", però sí "la meca de l'art contemporani". La remodelació del vell teatre l'encarrega als arquitectes Joaquím Ros de Ramis i...Jano Bonaterra. Quan decideix obrir unes sales interiors per a pintors empordanesos hi convida Antoni Pitxot i...Evarist Vallès. I a fora del Museu hi construeix una escultura dedicada a...Francesc Pujols.

Més endavant, Fages pronunciarà una altra conferència, "Cristòfor Colom, de Vilacolum", també al Casino Menestral, de la qual només es coneixen les cròniques periodístiques. Fages va reivindicar l'origen empordanès del descobridor d'Amèrica i va fer esment d'altres fascinats per aquelles terres, com Dalí, a qui qualifica d'"Ambaixador permanent de l'Empordà a Amèrica". Dalí havia pintat El somni de Cristòfor Colom, al 1958, i s'apuntava també a les tesis d'alguns historiadors que asseguren que les naus van salpar de Pals, i no de Palos de Moguer. La presència en el quadre de la col.legiata de Sant Feliu de Girona, enmig d'un núvol de creus que semblen un bosc de pals, i les seves declaracions així ho acrediten.

No es coneix tampoc el contigut de la conferència de Fages quan al 1963 ingressa a l'Acadèmia el Far de Sant Cristòfor, creada per honorar Ors, amb el discurs sobre "l'autèntica i la falsa ben plantada", en la qual defensava que Ursula Matas, una senyora de molt bon veure, vivia amb la seva germana Toña al pis situat just al damunt del que va veure néixer Salvador Dalí, al carrer Monturiol de Figueres. Dalí veia Úrsula, que tenia 14 anys mes que ell, com l'arquetip de la bellesa de principi de segle. Lídia, la vella pescadora de Cadaqués a qui la familia de Dalí va protegir fins a la mort, forma part també de la mitologia daliniana i és present tant en la seva obra pictòrica com literària. Fages i Dalí, però també Eugeni d'Ors i fins i tot Federico García Lorca, compartiran la fascinació per la bogeria d'aquesta dona que, segons els cadaquesencs, era filla de l'ultima bruixa del pobre.

Sí que coneixem la conferència de Fages, de principi de 1961, sobre l'ex-alcalde Joan Carbona Molins, mort tres anys abans. Carbona era també una referència per a Dalí i les seves excentricitats les recordava sovint en declaracions a la premsa, fins i tot a París i Nova York, més per "épater" ja que allà ningú no el coneixia.

Un altre personatge compartit en l'admiració va ser Fortuny, de qui Fages va fer el llibre Fortuny, la mitad de una vida i Dalí li va dedicar l'oli La batalla de Tetuán i n'exposà un quadre al Teatre-Museu. El Museu de Figueres és un altre exponent d'aquella relació: l'escultura El poll i la puça, dos personatges reals que havien acompanyat el sabater d'Ordis, ocupa un lloc privilegiat sota la cúpula; una reproducció de l'auca es troba a l'entrada del Museu; una de les primeres obres de Dalí donades a la ciutat va ser el Crist de la tramuntana, que va i.lustrar la famosa oració a la tramuntana de Fages...

No es pot parlar d'una relació de mestre/deixeble, ni de dependències ideològiques o artístiques sinó d'influències. L'amistat entre Fages i Dalí arriba al punt d'utilitzar expressions i reflexions comunes, sense que es pugui determinar qui n'es el pare. A tots dos els agradava sorprendre els seus contertulians entonant la Cançó dels Marquesos o reproduir una frase de l'ex-alcalde Joan Carbona o de l'escriptor Pere Coromines. Allà on Dalí cita Michel de Montaigne per assegurar que "només a través de l'ultralocal s'arriba a l'universal", Fages diu que "atent als ensenyaments del meu mestre don Eugeni d'Ors, he cregut sempre que és a través de les petites facetes del caràcter que es pot arribar a la màxima categoria humana". La proximitat entre la Selva de Mar - on Fages havia obert el Celler d'en Climent - i Portlligat - residència d'estiu de Dalí - va propiciar que durant els anys 60 s'intensifiquessin les trobades entre en "Vadoret" i en "Carlets", com ells mateixos s'anomenaven, amb llargues discussions sobre Vermeer, Velàzquez, Fortuny o llibres pornogràfics francesos del XVIII. Normalment era "el drac de Gala" - apel.latiu que Fages utilitzava en privat - qui posava fi a la tertúlia.

En morir Fages, Dalí va enviar a l'enterrament unram de crisantems acompanyats d'un full amb la seva signatura. L'endemà va cridar el periodista gironí Miquel Gil Bonancía per fer-li unes declaracions en exclusiva: "De Fages de Climent, un hombre nacido como yo en la calle Monturiol, escuché la noticia de su muerte que desgraciadamente la esperábamos ya, como cosa inevitable, por la radio en el coche regresando de Barcelona, y en ese momento yo, que me hallaba leyendo, pues en casa apenas leo, pero leo en los coches, es este caso estaba leyendo la citación de Michel de Montaigne, en la cual se decía que únicamente se puede llegar a lo universal a través de lo ultralocal. Yo creo que es el caso de Fages de Climent que un día, cuando se conozca su obra, se verá que ha tocado problemas universales a través de lo ultralocal y provincial, que es nuestro maravilloso Ampurdán. Dentro de la iconografía y etnología ampurdanesa, será una de las figuras más grandes que hemos tenido, y el libro que considero más genial de todos es la conferencia que dió en la propia ciudad de Vilasacra, que se llamaba, "Vilasacra capital del mundo".

Dalí recorda en aquest monòleg - recitat com si fos una oració, segons el periodista - que Fages ha mort el mateix dia que un altre amic seu, Marcel Duchamp, "ultracosmopolita internacional", i acaba amb una confesió personal: "Todos los de la calle Monturiol, probablemente todo lo que decimos es falso, pero nuestro sistema paranoico está tan bien organizado y es tan lúcido, que por un sistema delirante llegamos a otras verdades que nosotros mismos no podemos sospechar, y que son superiores a lo que nos proponemos demostrar".