NARCÍS-JORDI ARAGÓ.

Ho denunciava no fa gaire el crític Ponç Puigdevall, a propòsit de la reedició d'una novel.la de Somerset Maugham: els autors que durant el franquisme no van tenir problemes amb la censura van ser considerats oblidables o sotmesos a "una sèrie d'adjectius malèvols i sinistres" per part de l'anomenada literatura del compromís. El temps s'ha encarregat de tornar les aigües al seu lloc i suren, després del naufragi, les obres que no mereixen ser enfonsades.

Es el cas, per exemple, de Carles Fages de Climent, ara descobert per molts a través d'Internet. Durant anys va estar i ha estat marginat, apartat de moltes antologies i menystingut pels pontífex de la cultura a causa de la seva adscripció franquista en la immediata posguerra. Es cert que el poeta empordanès,desprès de ser expoliat i perseguit l´any l936,es va posar al costat dels vencedors i va escriure,l`any 1939,articles abrandats que ara ens provoquen reaccions de vengonya aliena.Però l´any 1950 ja va publicar el Poema dels tres reis i, el 1954,lèxtraordinaria Balada del sabater d´Ordis,mentre anava confegint,com un orfebre,els quaranta cants del seu monumental poema simfònic El somni de cap de Creus,ara revelat en tota la seva magnitud per la via electrònica.S´ha de recular fins a L´Atlàntida o el canigó de Verdaguer, o fins al Poema de Montserrat de Sagarra per trobar en la literatura catalana una obra semblant,i la de Fages hauria de merèixer la mateixa atenció que s´ha dispensat a aquells monuments poètics.

No pot ser que les qualitats d´un autor puguin ser esborrades per una simple etiqueta política. Etiqueta injusta,a més,perque no té en compte la seva evolució personal. El mateix Fages de les primeres eufòries franquistes és el que,desenganyat,escriuria vint anys després un epigrama com aquest: "Si aquell timbales del Bruc / de l`exèrcit nacional,/ en lloc de tocar el timbal / s´hagues tocat els bemols / els catalans,de retruc, / ja no fórem espanyols."

,

l